Comprar a través d’Internet:

L’altre dia la meua amiga Marta em va demanar que li comprara uns bitllets d’avió a través de la Xarxa. A l’entrar en la pàgina de viatges que em va indicar i fer un click en la pestanya “reservar” la companyia aèria em demanava les dades de la targeta bancària de la meua amiga. Li vaig demanar la targeta i vaig apuntar els 16 dígits de la targeta, la data de caducitat i les tres xifres de seguretat que es troben en la part posterior. Solament faltava esperar que jo rebera en el meu correu electrònic (que anteriorment havia proporcionat a la companyia) la confirmació de la meua compra.

Hui en dia Internet ens permet realitzar tot tipus d’activitats que abans solament eren possibles en el món “real”. Podem realitzar compres, enviar la sol·licitud de beca al Ministeri d’Educació, presentar la declaració de la renda, fer transferències, etc. Aquest tipus d’activitats ens eviten innombrables maldecaps, cues, desplaçament, la possibilitat de no trobar el que volem i molts altres problemes que ens trobem cada vegada que realitzem les nostres compres.

Però, és segur? Jo no era la persona titular de la targeta quan vaig realitzar aquesta compra, i encara que en el meu cas tenia autorització i la meua amiga m’havia proporcionat la targeta podria no haver sigut així. Jo podria haver agafat la seua targeta i haver-me comprat uns llibres en una llibreria de Barcelona a través d’Internet i la companyia no hagués dubtat en cap moment que era jo la titular de la targeta de crèdit que estava proporcionant. En el món físic això no succeïx de la mateixa forma, per exemple, quan anem a comprar a una botiga i decidim pagar amb targeta de crèdit el responsable de la botiga que ens està atenent té l’obligació de demanar-nos el carnet d’identitat per a assegurar-se que nosaltres som els de la fotografia. A més quan el dependent ha passat la targeta pel lector i el sistema operatiu ha verificat que tenim el saldo suficient en el nostre compte per a realitzar aquesta compra, se’ns obliga a signar el comprovant per a validar el càrrec , comprovant que després l’empresa guardarà com garantia.

Ara els nous carnets d’identitat tenen incorporats una signatura electrònica que es regula per la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica. Per a usar-la necessitem un lector especial per al reconeixement del xip que duen incorporats els nous DNI ( carnets que encara no posseïx tota la ciutadania). En breu els ordinadors duran incorporat està nova eina encara que el Govern ha anunciat que els oferirà gratuïtament (els lectors) per a promocionar la utilització de la signatura electrònica.

Però, es resol per complet així el problema de la suplantació d’identitat en la Xarxa? Està clar que no, si em trobe en el carrer una cartera amb el DNI i la targeta de crèdit puc realitzar un compra de la mateixa forma. I a més aquí sorgeix altre problema: ni tot el món té un lector de signatura electrònica, ni tot el món té el nou DNI. Queda clar que segueix sent més segur les compres presencials i que queda en la consciència de cadascú suplantar la identitat o no.