Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

I amb aquesta, arribem a la que -almenys de moment- serà l’última entrada del nostre bloc. Durant aquest temps ens hem identificat de mil maneres i hem tractat de trobar el nostre lloc, aquell compartit per la gent i les comunitats d’internautes que més se’ns assemblen. Ens hem identificat amb molts caracters, moltes idees, moltes maneres de pensar i d’actuar i ens hem adonat que a aquest món, el virtual, es produeix una mena d’analogia del que ocorre al món real: les persones creem espais, comunitats 2.0, on diversos usuaris (coneguts o anònims) interactuen, participen i comparteixen aficions, idees, pensaments… Hi ha xarxes socials per a tots els gustos (per edats, per races, per religions…), pàgines web que exploten les inquietuds ecologistes dels internautes per tal de treure’n profit econòmic, pàgines i portals dedicats a persones de diferents opcions sexuals, dominis de pàgines web de multitud de comunitats ètniques o nacionals… i fins i tot, jocs en xarxa que permeten a l’usuari viure una segona vida, com és el cas de Second Life.

Si tot açò evoluciona amb la rapidesa que ho ha fet fins el moment, què serà de nosaltres dins d’uns anys? Arribarem a confondre la nostra identitat física o “real” amb la nostra identitat digital? Viurem algun cas de suplantació de la identitat? Utilitzaran els governs mètodes com aquest per “esborrar” persones del mapa? Arribarà a ser la nostra identitat digital més important que la física o jurídica? Cap on evolucionem?

S’accepten opinions, vaticinis i conspiracions! Gràcies de part de tots als que ens heu visitat fins ara!

Anuncis

Read Full Post »

Continuem hui amb la ficció que juga amb el concepte d’indentitat digital i bé, quasi que us hauríem de demanar disculpes per avançat, però era parlar d’aquesta o de Tienes un e-mail, així que…

Us parle, doncs, de Gamer, una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler, aquell de la patada tan territorial a 300, que es posa en la pell de Kable, un ex-soldat convertit en Avatar al més pur estil Second Life, però en versió malrotllera. Gràcies a una tecnologia inventada pel dolent dolentíssim de la pel·lícula, Ken Castle, (intepretat per Michael C. Hall, aquí segur reconeixeu de Dexter o Six feet under), uns robotets molt i molt xicotets es claven al cervell de la gent i allò del libre albedrío se’n va pendre pel sac.

Gràcies a açò han sorgit un joc anomenat Society on gent de veritat a qui se li paga un sou se sotmeten als nanorobots i es deixen controlar pels jugadors. Society, però, és una mena de Simms una mica més creepy, això sí, ja que estàs jugant amb gent de carn i ossos. No obstant, l’argument realment temible és el de Slayer un altre joc on presoners condemnats a mort (o això es diu) participen en el que seria una escinificació d’un joc de guerra, amb armes de veritat. Si sobreviuen 30 assalts, se’ls perdona la condemna. A banda d’açò, tenim un grup d’activistes anomenats Humanz,que denuncia les activitats Castle, i el perill per a la societat que suposa l’existència d’una tecnologia capaç de controlar totalment la ment humana. Com que Kable mola més que tots, que ha sobreviscut a 27 enfrontaments i és la pera limonera, l’alliberen i li expliquen la veritat de la vida, que és l’escollit, i que sols ell pot desconectar Matrix. Ai, perdó, això és una altra pel·lícula. Però ja capteu la idea. I és aleshores quan comencen les bufetades.

La pel·lícula, no sé si ha quedat prou clar, no us la recomane gens ni miqueta, però l’he triada per a parlar-vos-se’n perquè sembla curiós om gairebé totes les pel·lícules que giren entorn a la identitat digital presenten unes dosis de mal rotllo i to conspiratori prou elevades, és clar que també cal tenir en compte que un dels trets principals de la ciència ficció és la tendència al dramatisme. També thrillers prou recents, com per exemple la saga de El cas Bourne, aposten per intensificar la sensació de perill d’una connexió entre persona i ordinador (i per extensió, xarxa), en tant que aquesta limita la independència de l’ésser humà (Qui no ha sentit allò de: “A les 15.23 ha utilitzat la targeta de crèdit al Tesco per comprar-se una empanadilla!” “SÍ!!! El tenim!!”).

Tot i que potser altres gèneres podrien començar a explotar el tema de la identitat digital des d’altres perspectives, més quotidianes. L’anunci que Aaron Sorkin, el célebre guionista de la sèrie The west wing, de què pretenia fer una pel·lícula basada en en la vida dels inventors de la xarxa social Facebook va provocar una reacció col·lectiva a mig camí entre la riallada i el però què diu este home!. No sabem com resultarà aquest experiment, però el cas és que a gairebé moltes de les sèries actuals, els protagonistes ja fan referències a les seues pàgines de Facebook o MySpace i això reflexa amb quina normalitat aquestes noves formes de comunicació i relació estan essent assumides per bona part de la societat, independement de si particularment es parcipa en elles o no. Però no és un element primordial en l’argument, i potser no podria ser-ho mai a un gènere lleuger, de comèdia o dramèdia: fa 10 anys, a Tienes un e-mail, Meg Ryan i Tom Hanks tenien l’oportunitat de mantenir el misteri de qui era l’altre mentre s’enamoraven via a xat. Hui s’haurien vist els perfils al Facebook, s’hauria trencat la magia i la històra d’amor hauria acabat aquí.

Potser sols la ciència ficció i totes les variants del cinema d’intriga poden crear conflictes realment interessants respecte a aquests elements. En tot cas, estarem atents.

In Sorkin we trust.

Read Full Post »

L’altre dia la meua amiga Marta em va demanar que li comprara uns bitllets d’avió a través de la Xarxa. A l’entrar en la pàgina de viatges que em va indicar i fer un click en la pestanya “reservar” la companyia aèria em demanava les dades de la targeta bancària de la meua amiga. Li vaig demanar la targeta i vaig apuntar els 16 dígits de la targeta, la data de caducitat i les tres xifres de seguretat que es troben en la part posterior. Solament faltava esperar que jo rebera en el meu correu electrònic (que anteriorment havia proporcionat a la companyia) la confirmació de la meua compra.

Hui en dia Internet ens permet realitzar tot tipus d’activitats que abans solament eren possibles en el món “real”. Podem realitzar compres, enviar la sol·licitud de beca al Ministeri d’Educació, presentar la declaració de la renda, fer transferències, etc. Aquest tipus d’activitats ens eviten innombrables maldecaps, cues, desplaçament, la possibilitat de no trobar el que volem i molts altres problemes que ens trobem cada vegada que realitzem les nostres compres.

Però, és segur? Jo no era la persona titular de la targeta quan vaig realitzar aquesta compra, i encara que en el meu cas tenia autorització i la meua amiga m’havia proporcionat la targeta podria no haver sigut així. Jo podria haver agafat la seua targeta i haver-me comprat uns llibres en una llibreria de Barcelona a través d’Internet i la companyia no hagués dubtat en cap moment que era jo la titular de la targeta de crèdit que estava proporcionant. En el món físic això no succeïx de la mateixa forma, per exemple, quan anem a comprar a una botiga i decidim pagar amb targeta de crèdit el responsable de la botiga que ens està atenent té l’obligació de demanar-nos el carnet d’identitat per a assegurar-se que nosaltres som els de la fotografia. A més quan el dependent ha passat la targeta pel lector i el sistema operatiu ha verificat que tenim el saldo suficient en el nostre compte per a realitzar aquesta compra, se’ns obliga a signar el comprovant per a validar el càrrec , comprovant que després l’empresa guardarà com garantia.

Ara els nous carnets d’identitat tenen incorporats una signatura electrònica que es regula per la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica. Per a usar-la necessitem un lector especial per al reconeixement del xip que duen incorporats els nous DNI ( carnets que encara no posseïx tota la ciutadania). En breu els ordinadors duran incorporat està nova eina encara que el Govern ha anunciat que els oferirà gratuïtament (els lectors) per a promocionar la utilització de la signatura electrònica.

Però, es resol per complet així el problema de la suplantació d’identitat en la Xarxa? Està clar que no, si em trobe en el carrer una cartera amb el DNI i la targeta de crèdit puc realitzar un compra de la mateixa forma. I a més aquí sorgeix altre problema: ni tot el món té un lector de signatura electrònica, ni tot el món té el nou DNI. Queda clar que segueix sent més segur les compres presencials i que queda en la consciència de cadascú suplantar la identitat o no.

Read Full Post »

Turistes en xarxa!

I així com fa anys Internet va modificar els hàbits en molts aspectes, Internet 2.0 al basar-se en la interacció i en les xarxes socials, està novament canviant les nostres costums quant a formes d’interacció. Amb les noves eines que proporciona la xarxa, tots estem desconbrit noves maneres de conectar-nos amb la resta. I clar, amb aquest panorama, aquesta transformació no anava a deixar de banda al turisme.

A principis d’any, el periodista Benji Lanyado del diari britànic The Guardian, va plantejar un desafiament: volia comprovar si era possible realitzar un viatge basant-se en les dades que li proporcionaven els membres d’una xarxa social. Amb un telèfon d’última generació i la plataforma Twitter com a eina, es va dirigir a París i va començar a recórrer la ciutat al mateix temps que anava deixant constància a la xarxa del seu itinerari. Simultàniament anava demanant als seus seguidors suggeriments i recomanacions sobre en quins hotels allotjar-se, quins mitjans de transport usar, quins llocs visitar, en quins restaurants i bars menjar o prendre una copa… La quantitat de respostes que va rebre va ser important i les dades, en general, precises i confiables. De fet, cada tema generava des de debats fins a coincidències d’allò més dispars. I el seu viatge va acabar de la millor manera, descobrint una gran quantitat de racons amb detalls que no estaven en els seus plans.

Si fins a fa un temps allò normal abans de programar un viatge era buscar dades de la destinació o fer consultes disperses en blogs, pàgines oficials o d’aquelles empreses dedicades a la venda de serveis, avui resulta necessari  navegar per alguna de les nombroses xarxes abans de viatjar. En aquestes xarxes convergeixen viatgers de tot el món deixant recomanacions, dades insòlites, opinions, suggeriments, troballes, ofertes, i tot el que se li ocorri. Sens dubte, aquestes comunitats virtuals brinden una eina més que poderosa a l’hora de decidir i planificar qualsevol viatge, i també a l’hora de difondre destinacions, informar ofertes i conquistar clients,

I és que el poder de les xarxes socials està sobrepassant tots els límits imaginables. Per exemple la promoció turística de Perú va fer molta èmfasi en Facebook amb diversos perfils que apuntaven a distints públics i amb diversos canals oberts en Youtube. Un altre cas és la campanya que realitza La Maison de France, organisme encarregat de difondre el turisme a França, que no sols usa Facebook i YouTube, sinó també Flickr i, en menor mesura, Twitter. O l’oficina de turisme de la ciutat de Houston, Texas. Aquests, per citar només alguns casos rellevants. També des de l’àmbit privat es fa molt ús d’aquestes xarxes, i són les agències de viatges les que estan duent la davantera en el tema. Ningú està disposat a deixar passar el gran èxit de les xarxes.

Des d’Identitat Digital, per tal que no t’equivoques en el moment d’empendre el teu viatge i et convertisques en un autèntic turista virtual, anem a recomanar-te una de les pàgines més importants en parla castellana que és Viajaris. Es tracta d’una xarxa social que permet als turistes no només deixar les seues experiències sobre destinacions i llocs, sinó pujar fotos i videos, crear blogs personals, crear grups, pujar enquestes i més. Amb més de 1200 membres, oferix molta interacció i permet intercanviar dades, deixar preguntes i altres.

I ja saps, abans de viatjar navega perquè de segur que trobaràs moltes sorpreses a la xarxa que, qui sap, podran conduir-te cap a la millor aventura en un país totalment desconegut. I fins i tot, si la butxaca no acompanya, podràs descobrir món des de casa, tot és posar-li una miqueta d’imaginació!

Read Full Post »

Ben bé es pot dir que la indústria cinematogràfica és la que més partit li treu als avanços científics o tecnològics, i no solament en aspectes formals com els efectes visuals o sonors: el treball dels homes de ciència sempre ha servit d’inspiració als apassionats de contar històries (o de fer diners, tot s’ha de dir). Saber tota la informació que el nostre ADN podia donar amb una sola goteta de sang va alterar el concepte de narració policíaca fins arribar a l’aclamada sèrie CSI; des que van començar a fer-se públics els efectes del canvi climàtic no ens han faltat pel·lícules on una ona gegant s’empassa Nova York i què dir de la tanda de films que hi ha sobre naus especials, extraterrestes o no, que arriben a la terra amb unes tecnologies que avui encara, any 2010, encara no són possibles. La xarxa, com no, també havia d’esdevenir tard o d’hora protagonista del gènere de la ciència ficció.

I com que quan més s’espante el pobre espectador millor, una de les primeres pel·lícules que es van fer sobre el tema va ser precissament sobre la suplantació o robatori d’identitat: La xarxa (The net), 1995. Una Sandra Bullock pre-Mientas Dormías era Angela Bennet, una informàtica d’una companyia de Software que a penes mantenia contacte amb el món real per altra via que no fóra internet: els seus veïns pràcticament no l’han vista, i sols uns quants companys de feina la podrien reconéixer.

Tot es complica quan l’Angela i un altre company de feina descobreixen dins d’un videojoc una porta d’accés a un programa anomenat Gamekeeper, que s’estava instal·lant a les bases de govern i enclavats militars arreu del món. L’Angela hi fa una còpia, per allò de fer avançar la pel·lícula, i l’altra, com no, es destruïda en un accident. Un grup terrorista, els Pretorians, comença a perseguir-la per a fer-se amb la còpia (i amb el domini del món) i la primera mesura que prenen és agafar totes les dades que hi ha sobre ella a la xarxa i donar-li-les a altra persona. I és clar, com que l’Angela era una anti-social, cap veí ni persona a menys de 10 quilòmetres a la rodona pot confirmar qui és.

A més a més, quan ella es fa amb el nom i el número de seguretat social de una tal Ruth Marx, els Pretorians introdueïxen una fitxa policial d’ella on l’acusen de tot l’acusable i com aquell que diu el món se li posa en contra.
No és una pel·lícula brillant, però si prou angoixosa i sens dubte interessant perquè reflexa la por i inseguretat que la xarxa despertava entre els no entessos tan sols fa quinze anys. Probablement, ara ens semblaria una pel·lícula un poc exagerada, ja que la Xarxa 2.0 ha canviat la manera de percebre els usos d’internet. Com ja hem comentat diverses vegades per aquí, ara fins i tot ens en refiem massa i “soltem” les nostres dades fins i tot fotografies a la xarxa amb certa lleugeresa. No obstant això, encara hui continua eixe temor a la invasió de la intimitat per mitjà de la xarxa, ja es tracten dels secrets personals, dels d’un estat o d’una empresa. Aqueixa por ha estat ben explotada pel cinema: anterior a l’exemple que hem vist, l’any 1983 s’estrenava War games, on un jove confonia un sistema d’operacions militars amb un video-joc, i quasi s’encetava així la III Guerra Mundial.

A Identitat Digital us anirem comentant altres exemples en què la ciència-ficció ens mostra les idees i reaccions de les persones davant les noves tecnologies. Manteniu-se connectats!

(I feliç any nou!)

Read Full Post »

La pertinença a un grup amb la mateixa identitat dóna sensació de complicitat i, fins i tot de compartir un llenguatge comú a un món propi. I conscients d’açò, per què no crear/reforçar la identitat universitària? Això és precísament el que ha fet Alberto Báez, guanyador del tercer premi del Concurs per a joves Emprendedors del Servei Valencià d’Ocupació. El que realment ha dissenyat aquest és una nova xarxa social dirigida exclusivament als estudiants anomenada Dissertas: European Networking.

Actualment, Alberto Báez és un dels patrons fundadors de la Fundació Universitas, el qual ha desenvolupat el projecte des de l’Escola de Negocis i la Fundació ADEIT de la Universitat de València. Segons ell mateix, la idea va nàixer de  la seua experiència viscuda a Nottinghan amb una beca Erasmus. Allí, va compendre que la universitat és molt més que assistir a unes classes i aprovar els exàmens. “Dissertas proporcionarà als estudiants a través de la web 3.0 un espai on es fomentarà l’entreteniment creatiu, la informació de qualitat i la projecció professional de l’estudiant a través de la publicació, per exemple, d’articles acadèmics i tesis”.

Aparentment aquesta xarxa pot resultar ser una extremitat més de l’entramat universitari en el sentit que pot ser un punt de trobada entre estudiants i professors. No obstant, l’objectiu principal d’aquesta xarxa social és impulsar la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Encara que aquest objectiu es dit públicament, és ben fàcil adonar-se’n amb termes com “vocació europeista”, “empreses europees”… Ara, anem a veure què diu aquesta xarxa sobre ella mateixa.

Dissertas és una comunitat universitària online a nivell Europeu que pretén ser un punt d’unió entre el món universitari i el món empresarial. El principal objectiu és potenciar les aptituds personals i professionals de l’universitari i que aquesta es converteisca en una font d’oportunitats laborals. Segons els seus creadors, Dissertas, a causa de la seua vocació europeista, pretén implantar els valors promoguts per la Comissió Europea, entre els quals es destaca el foment del voluntariat entre els joves europeus.

Els objectius generals d’aquesta xarxa és fomentar la col·laboració creativa, la projecció personal i professional de l’estudiant i proporcionar una informació de qualitat. Aquestes línies generals es materialitzen en trenta grups temàtics i en els perfils professionals dels usuaris. En les llicenciatures convergeixen tots els continguts generats pels usuaris. En ells, els usuaris poden comunicar-se amb estudiants, professors i empreses europees, realitzar treballs acadèmics conjunts, col·laborar amb empreses i institucions relacionades amb l’estudiant, obtenir informació directament des de la universitat o empresa desitjada, etc. Els joves, les empreses i les universitats poden obrir-se un perfil en Dissertas. En el perfil, l’estudiant podrà inserir tot allò que considere oportú per a la seua promoció personal i professional (Currículum, treballs acadèmics, activitats extraprofesionales, etc). Els perfils de les empreses i les universitats estaran enfocades a donar a conèixer els seus productes i serveis entre la comunitat estudiantil.

Després d’analitzar en què consisteix aquesta xarxa social que fomenta la creació d’una identitat universitària i després de saber que actualment Dissertas ja compta amb més de 100 usuaris en Facebook i Tuenti i un canal en Youtube amb un video promocional en espanyol, anglès i francès, cal plantejar-se els resultats d’aquest magnífica “campanya” que la universitat està realitzant al voltant de l’EEES. De fet, aquest és el seu anunci:

La Univestitat és conscient del boom de les xarxes socials sobretot al sector més juvenil i per això, davant del fort rebuig que ha sofrit l’EEES al món universitari, ha posat en marxa aquesta xarxa social. Sens dubte, una campanya publicitària amb eines més que modernes.  Ara que cadascú jutge aquesta campanya com vulga.

Read Full Post »

Estos dies estem sentint moltes vegades el terme avatar, degut -principalment- a la nova pel·lícula de James Cameron, el director de l’arxi-coneguda Titanic.

Avatar de Habbo HotelEl terme avatar té vàries acepcions. Tot i que la majoria de nosaltres probablement l’associem a una forma d’identitat digital, l’arrel de la paraula avatar neix en la religió hindú. En aquesta religió, es coneix com avatar les diferents reencarnacions del déu Vishnú. Wikipedia també apunta que en algunes ocasions s’ha parlat de Jesucrist com un avatar de Déu.

Entenent açò, no és difícil entendre perquè en l’actualitat s’entén per avatar una “representació gràfica, generalment humana, que s’associa a un usuari per a la seua identificació en Internet”. Normalment són fotografies, dibuixos o representacions en tres dimensions de figures humanes. Així, és probable que tots recordeu que, a l’inici del videojoc Sims el jugador haguera de crear un avatar, una representació gràfica d’algun personatge, i afegir-li ulls, boca, pentinat, etc. Molts dels usuaris d’aquest joc acostumen a fer representacions, avatars, dels membres de la seua família o d’amics o coneguts seus, és a dir, representacions de personatges de la vida real.

Fa uns dies Jessica va parlar de Second Life, el un videojoc en línia molt popular on diferents avatars interactuen entre ells. Aquest programa permet a l’usuari crear un avatar que els representa dins el joc, per tal de tenir una segona vida, com el seu nom indica: posseir terres, construir, conéixer altres avatars, mantindre relacions, diàlegs i fins i tot sexe amb ells. A Espanya està guanyant popularitat, i fins i tot Gaspar Llamazares, d’IU, té un avatar propi.

D’altra banda, també trobem algunes xarxes socials on hi ha avatars. Habbo Hotel és una d’elles. A aquesta xarxa social l’usuari crea un avatar amb unes determinades característiques i es mou per un hotel, on hi ha diferents sales de xat. L’usuari pot agafar objectes, tenir mascotes, etc. I parlar amb altres usuaris mitjançant els seus avatars, que els representen dins el joc. És gratuït però per a tindre funcions addicionals cal pagar una quota.Avatar de Gaspar Llamazares a Second Life

Pel que sembla, cada cop es fa més evident que les persones estem, d’alguna manera, “multiplicant” les nostres vides amb totes les identitats digitals que ens podem crear a la xarxa. La nostra interacció, tot i que no siga física, amb altres persones mitjançant mons virtuals es cada dia més més habitual; el que fa que les relacions entre persones hagen canviat tant en els últims anys. De fet, hui en dia, poques persones -especialment les més joves- podem concebre una vida sense telèfon mòbil i sense internet; cosa que probablement ens ocorrerà en un futur, quan no puguem concebre les nostres vides sense les xarxes socials i sense les nostres “identitats digitals”.

Read Full Post »

Older Posts »