Feeds:
Entrades
Comentaris

20 anys de domini ‘.es’

En 2010 s’acompleixen 20 anys de dominis “.es” a la xarxa. Per a cel·lebrar aquest aniversari, l’entitat pública empresarial Red.es ha confeccionat una llista amb els 20 millors dominis .es d’aquests últims vint anys. Entre d’altres, trobem pàgines tant diverses com ara la pàgina de l’empresa d’alimentació Gallina Blanca, la pàgina del grup de comunicació de RTVE , o la del periòdic El Mundo . Si teniu curiositat, podeu accedir a la llista completa clicant ací. De les primeres 500 web enregistrades al Network Information Center, només dues apareixen a la llista de les 20 premiades: la pàgina de la seguretat social  i la de RTVE. Red.es és una entitat pública empresarial dependent de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, la finalitat de la qual és la de donar impuls a la societat de la informació mitjançant projectes conjunts amb les diputacions provincials, comunitats autònomes, etc. Pel que hem pogut saber a partir de les dades proporcionades per la seua pàgina web, en l’actualitat hi ha 1.199.422 pàgines web amb domini .es enregistrat, un número superior al de pàgines web amb el domini internacional .com. Quan, en 1990 s’extinguia Arpanet -avantsala de l’actual Internet i que tenia fins militars- i amb la proliferació d’Internet i del World Wide Web inventat per Tim Baners-Lee, neixia la primera pàgina web amb domini .es, de la mà del Network Information Centre . El Network Information Center és l’òrgan destinat a gestionar la concessió de dominis .es a la xarxa, en el cas d’Espanya i pertany també a Red.es. Després de la pàgina del NIC, aparegueren dues pàgines més: la de l’Institut Astrofísic de Canàries  i la de l’Institut d’Estudis Catalans . Aquests últims, a més a més, van ser també els primers a utilitzar el domini .cat quan aquest va aparéixer (els catalans, com sempre, a l’avantguarda). Tot i que no es coneix la data exacta de l’aparició d’aquestes dues pàgines web pioneres, sabem que al maig de 1991 ambdues existien ja a la xarxa. Pel que fa a les universitats, la primera en enregistrar la seua pàgina web amb domini .es fou la de Saragossa , al juny de 1991. A la pàgina web de http://www.red.es també es donen consells als usuaris d’Internet en cas que aquestos siguen víctimes d’algun cas de phishing. L’entitat pública empresarial, junt amb l’Institut Nacional de Teconologies de la Comunicació (INTECO) proporcionen un correu electrònic (fraude@cert.inteco.es) al qual es poden adreçar els usuaris víctimes del frau electrònic, per a que Red.es i l’Inteco investiguen la pàgina web sospitosa de cometre delicte i la bloquegen, en cas que aquesta siga de domini .es. Sembla curiós veure que totes aquestes entitats i empreses existeixen, que darrere de l’enorme entramat de la xarxa hi ha algú que posa ordre. Perquè, clar, nosaltres -usuaris corrents d’Internet- fem ús d’aquesta eina tecnològica cada dia i no podem arribar a pensar quanta gent hi ha darrere d’això per fer-ho possible.

El JO virtual

“Quan Alícia (d’Alícia en el país de les meravelles”) travessa el mirall, es troba a si mateixa representada en un espai virtual que està ple de metàfores i referents del món real, però que de manera arbitrària es comporten de formes diferents. Nosaltres hem travessat el cristall amb Alícia per a convertir-nos en entitats digitals amb vides paral•leles. Encara que mai hem abandonat del tot el costat real, ens trobem representats virtualment com individus de maneres tan simples com un nom d’usuari (nikcname) en una sala de xat o tan complexes com un avatar tridimensional en Second Life”.

Aquestes paraules són de Paula Liliana Rodríguez, especialista en disseny multimèdia, durant la seua ponència al Festival Internacional de la Imatge a Colòmbia. I és que els jocs virtuals com l’esmentat, Second Life, encara que semble un autèntic guió d’una pel•lícula futurista, existeix avui en dia. Es tracta d’un món paral•lel i virtual on podem transformar-nos en un personatge, qualsevol que vulguem. Un món 3D amb el nostre propi avatar, que ens permet conèixer gent i interactuar mitjançant text i veu amb moltes altres persones que busquen el mateix.

Sens dubte, la presència d’un univers virtual és cada cop més generalitzada i prova d’això és les comunitats com Facebook, Flickr, Blogger… que, com ja hem comentat a aquest blog, augmenten de manera vertiginosa fins arribar a l’extrem de plantejar que qui no és present a les xarxes socials simplement és perquè no existeix. De fet, l’especialista en el tema Paula Liliana ja deia que la possibilitat de tenir un  cos sense cap tipus de limitació és molt atractiva pel que a hores d’ara algunes persones viuen la major part del tems dins la seua virtualitat. Ella mateixa assenyalava alguns casos com la d’uns joves del barri d’ Akihabara a Tòquio no eixien de les seues cases i demanaven a casa tot el que necessitaven per alimentar el seu cos.

És clar que aquests casos són els extrems d’aquest fenomen social però tampoc ens hauria de resultar tan escabellat ja que molts usuaris construeixen una identitat fictícia a la xarxa: una dona es fa passar per un home o a la inversa, menteixen sobre la seua edat… Per això, cal que reflexionem per un moment sobre si actualment ja vivim a l’altre costat del mirall d’Alícia o en un futur proper podríem parlar clarament de dues realitats ben diferenciades, la real i la virtual.

Investigadors virtuals

Si ara mateix et digueren que una empresa d’alta tecnologia t’ha posat un investigador al darrere, el més probable és que t’entre el riure. Després ja probablement t’espantaràs i cridaràs a ta mare i als GEOS -en eixe ordre- però la primera reacció serà la rialla incrèdula: a mi?, què m’han d’investigar a mi?

En aquest blog hem parlat diversos cops de com tots els moviments que fem a la xarxa queden “enregistrats” mitjançant aplicacions informàtiques com les cookies, i són susceptibles de ser emmagatzemats per grans empreses i institucions, cada cop més interessades en disposar d’aquest tipus de dades. Aquest interès té un origen fàcilment d’esbrinar; és, clarament, comercial. No obstant, podríem dir que cada cop més, aquestes tendències estan deixant de ser una original o espavilada estratègia de marqueting, i esdevenint una autèntica necessitat per al món comercial.

Malgrat la seua omnipresència als mitjans actualment, resulta més que discutible l’utilització del terme “crisi econòmica” per a referir-se a què General Motors està fent menys diners que altres anys, o que els brokers de Down Street ho estan passant molt malament, pobres, sense diners per pagar-se els 4 Ferraris. No obstant, se’m permetrà, espere, utilitzar la paraula en el seu sentit de canvi, de gir dràstic, per referir-me a la situació en què, efectivament, es troba aquest sistema econòmic basat en el consum, sobretot pel que a la publicitat, a l’atreure a nous clients: actualment, els mercats estan saturats. D’una banda, la publicitat a la nostra vida és un fet tan assimilat que per ella mateixa ja no fa efecte; almenys, no l’efecte esperat: la compra immediata, s’entén. D’altra banda, ara tothom té un iPod o dos o tres, un cotxe mínim per família (per no dir per cap) i DVD, i càmera de fotos i mòbil d’ultimíssima generació. Ja poca cosa més es pot absorbir. Aquest fet està comportant que, com deien, les grans empresses estiguen apostant per tècniques d’especialització pel que fa al client: qui és?, què vol?, com puc fer que s’adone de què sóc jo el que li ho pot proporcionar?

Com explica Stephen Baker, periodista nord-americà que fins recentment escrivia a la revista d’informació econòmica BusinessWeek, la idea és que “un madrileny que llegeix un article sobre París i consulta els preus sobre un vi tint de Burdeus tindrà més possibilitats que la resta, segons raona un programa automatitzat, de fer click a un anunci d’Air France. Així que li’n posen un mentre navega per la xarxa.” Les empresses cada cop basen més les seus estratègies en aquestes deduccions.

Baker va escriure un reportatge publicat fa dues setmanes a El País, Ens vigilen, que ha inspirat el tema d’esta entrada. Ell és l’autor de Els Numerati, un llibre que explica el sorgiment de companyies formades per gent especialitzada en matemàtiques i en interpretació da dades, que es dediquen a recollir i interpretar en base a les activitats dels usuaris a la xarxa, per tal de poder definir patrons de conducta dels usuaris. Baker ho explica així:
Cada dia produim moltíssimes dades senzillament pel fet de viure al món modern. entrem a pàgines web, canviem de canal, passem per peatges, comprem amb targetes de crèdit, i cridem pel mòbil. Ara, en una de les iniciatives més gran del segle XXI, un intel·ligent grup de matemàtics i científics de la informàtica està començant a passar pel tamís totes aquestes dades per tal de disseccionar-nos i dibuixar els nostres passos al mapa. El seu objectiu? Manipular el nostre comportament – el que comprem, el que votem – sense que ens n’adonem.

Tot plegat sona tremendament conspirador i danbrownesc, però no ho és tant. Cataphora és una empresa que s’anuncia com “l’empresa lider proveïdora de models de conducta basats en recerca i control de dades.” A la seua plana web, expliquen clarament que durant huit anys, hem ajuntat emprentes digitals deixades per individus i organitzacions durant el transcurs de la seua vida quotidiana. Hem utilizat aquestes petjades per ajudar els nostres clients(investigadors, agents de recursos humans, de seguretat i educació, entre d’altres) a entendre les accions dels seus empleats, per així mitigar conseqüències perilloses ocasionals.

Poca broma, amb aquestos.

Tot açò fa pensar que, en algun moment no massa llunyà, es pendrà alguna mesura legislativa per part dels governs per tal de protegir aquestes dadesi evitar així que les empreses i institucions en fagen un ús despropocionat i il·legítim. Com sempre, la realitat avança molt més ràpidament que les lleis. No obstant, des d’aquí us volem proposar una qüestió més profunda, més filosòfica, si voleu dir-li així.

Friederich Nietzsche afirmava que el llenguatge era la ferramenta que els humans havíem construit per tant de controlar una realitat que se’ns presentava adversa: amb l’establiment de noms arbitraris, ens sentim més en control de la situació. Tota tecnologia que l’home ha anat ideant i perfeccionant des d’aleshores ha tingut exactament el mateix objectiu: controlar allò a altre i, en un última instància, als altres. No obstant, fins a quin punt pensem dur aquesta ànsia definitòria, perfiladora, controladora? Tan terrible seria deixar més espai a allò inesperat, a la sorpresa o senzillament, a la intimitat? No penseu que tenim cert dret a fer un poc, com aquell que diu, el que ens dóna la gana, sense que passe a formar part d’una complicada equació, la solució de la qual li comportarà una pujada de vendes a X empresa?

Ens agradaria moltíssim escoltar les vostres opinions i us convidem a fer-ho, però ja sabeu: aneu amb compte. Que ens vigilen.

L’equip nacional no és simplement el resultat de la creació d’un Estat: sovint ajuda a forjar la nació” ( Boniface Ndong). Encara que en desacord amb aquesta afirmació la realitat és aquesta, el futbol ha passat a ser una de les pràctiques d’identificació col·lectives mes reivindicades a la Xarxa. És una activitat esportiva amb un rerefons polític, econòmic, cultural i social que té com diferència de la resta d’identitats d’aquest tipus, el fet que no està obligatòriament subscrit a un territori definit. Hi ha persones de València que són del Barcelona, penyes del Inter de Milà a Londres i del Liverpool a Italia. Tal com afirma Manuel Castells, encara que aquesta identitat normalment és projecte com nacional, en el cas dels grans equips com el Barcelona o el Reial Madrid, sobretot a causa de que històricament han estat equips poc identificats amb els escassos resultats de la selecció espanyola, la identitat deixa de ser merament local per a començar a traspassar fronteres, “el futbol és un esport que expressa alhora els dos processos que configuren el nostre món: la globalització i la identitat”.

 

 Existeixen milions de pàgines en Internet sobre futbol d’equips nacionals, regionals i fins i tot locals. Aquest tipus de webs solen incloure xats, blogs i fòrums de debat. Pàgines que inclouen la reproducció en directe dels partits de les lligues més importants del món, amb videos dels millors gols de la jornada i les millors fotografies. Fins i tot existeixen pàgines on s’oferix el rànquing de les millors pàgines web de futbol seleccionades cada dia. Si provem  a posar en el cercador de Youtube la paraula “futbol” veiem com apareixen aproximadament 50.000 resultats i si fem el mateix en el de Google trobem 18.200.000 resultats. Amb aquests resultats sembla evident la notable presència del món futbolístic i la seva identitat a la Xarxa.

“En el món futbolístic podríem entendre la globalització com la tendència dels clubs a estendre’s arribant a una dimensió mundial que sobrepassa les fronteres nacionals i les conseqüències que aquesta tendència tenen en la seva identitat”, afirma un seguidor en la pàgina http://www.diariosdefutbol.com . Però la veritat és que els clubs estan perdent l’evolució històrica que són, ara es qüestiona ja la identitat cultural que representaven. En Espanya solament l’Atlètic de Bilbao conserva la identitat territorial al costat d’una identitat futbolística, la resta d’equips posseïxen jugadors de l’altra part del món, una identitat que ja es barreja amb la mera comercialització tant de jugadors com de beneficis econòmics que comporta la imatge d’aquests.

Aquí vos deixe alguns videos que considere que plasmen bastant bé el que hem parlat:

Els senyalen i els etiqueten com a “gent estranya” a tot aquell que no es troba endinsat dins d’una xarxa social. De fet es sol dir que qui no té un compte a Facebook o a Tuenti simplement no existeix perquè no es relaciona amb la resta i per tant, com que s’aïlla del món. Ara bé, açò no és altra cosa que un dels tants estereotips dels nous temps: encara són milers els internautes que no participen en aquest moviment i segueixen sobrevivint en societat.

Però, què resulta clau a l’hora de registrar-nos en una xarxa o en un altra? Doncs un estudi recent de Pew Internet, ens mostra l’evolució que han tingut lloes xarxes socials a la societat nord-americana des de 2005 a 2009 i assegura que l’edat és clau per determinar-ho.

La primera gran xarxa social, Myspace, va aglutinar a músics de tot el món que no contaven amb mitjans per a finançar-se els seus discos. Va ser una iniciativa molt positiva per al sector, i de seguida es van formar les xarxes socials tal com avui les coneixem: Facebook, Twitter, Tuenti o Linkdln, han resultat ser les més sol·licitades pels usuaris, encara que no de la mateixa forma.

Per exemple, la xarxa social Facebook, la major del món, ha sofrit diversos canvis considerables en els últims quatre anys. Concretament, l’edat mitjana dels seus usuaris va passar de ser en tan sols un any, de 26 a 33 anys, en la qual se situa actualment. Un canvi molt considerable en els usuaris del portal que demostra l’interés dels més joves per un altre tipus de portal o xarxa per a comunicar-se. Twitter per contra, ha experimentat un efecte distint respecte a Facebook. Si fa un any l’edat mitjana dels usuaris d’aquesta xarxa social era de 32 anys, ara és de 31 anys. Una tendència a la baixa, que potser sigua positiu de cara a captar als més joves, realment els grans usuaris d’aquestes xarxes socials.

En l’altre extrem (el dels no tan joves), se situa la xarxa LinkedIn. Es tracta d’una xarxa social enfocada al món laboral i la mitjana d’edat dels seus usuaris és de 39 anys.

Encara que aquestes dades es refereixen a la societat nord-americana, la mitjana dels usuaris espanyols no canvia molt d’aquesta amb l’únic element diferenciador que és Tuenti. En aquest gràfic es mostra una relació dels usuaris de les diferents xarxes socials i de les seues edats (dades d’una enquesta realitzada a 2.075 usuaris de xarxes socials).

L’impacte que ha provocat Tuenti entre la joventut espanyola és més que evident: és la més utilitzada seguida per Hi5 pels internautes de 16 a 20 anys.

En definitiva, l’elecció entre una xarxa o una altra forma part de la identitat d’una persona, especialment de la seua edat. A l’hora de decidir quina xarxa serà el “nostre hàbitat virtual” serà fonamental tenir clar per a què es va a utilitzar la xarxa i amb quin tipus de internautes es pretén relacionar-se. Ara, amb aquest estudi a la mà possiblement l’elecció siga més sencilla. O tal volta, el que desitgen molts – o la majoria?- és estar omnipresent a cada racó de la xarxa.

Hui tractarem el tema dels delictes relacionats amb la suplantació de la identitat digital, tot centrant-nos en el phishing.

El phishing és una pràctica delictiva, cada cop més extesa, comesa pels “phishers“: autèntics peixcaters d’internautes ingenus que faciliten informació personal i confidencial a pàgines fraudulentes sense saber-ho. El phisher es fa passar per una persona o empresa de confiança (normalment un banc, una caixa d’estalvis, una asseguradora, etc.) per a apropiar-se del nom d’usuari i de la contrasenya dels internautes que hi accedeixen a la pàgina, per poder entrar al seu compte i obtenir dades relacionades, en la majoria dels casos, amb el número secret del compte bancari dels clients i coses per l’estil. Així, es tracta d’una autèntica ciberestafa, atès que la manera que té el phisher de caçar víctimes és mitjançant el correu electrònic o les pàgines de comunicació instantània, tipus xat o msn messenger.

Cal anar amb molt de compte perquè moltes pàgines i correus que rebem són peligrosos en aquest aspecte i quasi ni ens assabentem. Per exemple, quants de vosaltres heu fet ús de pàgines com “quienteadmite.com” o “noadmitido.com“? Deuríeu saber que aquestes pàgines son pàgines de frau. Tot i que servixen per a que l’usuari conega qui l’ha eliminat del messenger, en realitat el que fan és captar la contrassenya del correu electrònic d’aquells que en fan ús d’ella. Són pàgines-phisher. A més a més, també s’està popularitzant el phishing a les xarxes socials: els hàckers s’endinsen en els comptes d’usuaris de les xarxes per tal d’aconseguir informació sobre la seua situació econòmica, a quin banc pertanyen, etc. per tal de perfeccionar una estafa personalitzada. Per exemple, si a algun comentari teu dius que ets client del Banc X, el phisher podrà enviar-te al teu correu electrònic un correu-phishing provinent, en apariència, del Banc X de què tu ets client.

Així, es recomana comprovar ben acuradament que la pàgina que estem visitant és l’oficial de l’empresa amb què volem contactar, abans de donar cap dada nostra. Per exemple, hi ha el cas que moltes pàgines-fisher tenen la url amb el següent format: www.nomdelteubanc.com.exemple.com, la qual podria confondre a qualsevol usuari de la xarxa si no es fixa bé.

Al següent video podeu veure una explicació prou didàctica sobre el phising i el pharming, del qual parlem pròximament. Bon pont!

 

 Global Voices

“Creiem en la llibertat d’expressió, en el dret a parlar i en el dret a ser escoltat. Creiem en l’accés universal a totes les eines que contribuïxen a l’expressió”, així es defineixen els membres de Global Voices ( http://es.globalvoicesonline.org/help-us/). El projecte , que ara ja és mundialment conegut per milions d’internautes, va néixer d’una reunió internacional de bloggers realitzada a Harvard durant Desembre del 2004 i que es manté per mitjà del Berkman Center for Internet and Society de l’Escola de Lleis de la Universitat d’Harvard.

El que pretén aquest blog de blogs és defensar la llibertat d’expressió dels periodistes ciutadans perquè puguin parlar i donar opinions sense por a la censura i facilitar el creixement de noves veus a la societat. “ Gràcies a noves eines tecnològiques, la paraula ja no ha de ser controlada pels amos dels mitjans de publicació i distribució de la informació, o pels governs que restringeixen el pensament i la comunicació” apunten en el seu manifest. El que pretén aquesta pàgina és creuar tots els límits que es presenten davant d’una comunicació veraça i efectiva que és essencial per  un futur just i sostenible.

Global Voices es tracta d’una comunitat amb una identitat periodística alternativa a la qual vam podem trobar avui dia als  mitjans de comunicació convencionals i el que intenta defensar és el fet que qualsevol persona puga escriure el que vulga des del lloc que vulga, “per donar llum sobre llocs i gent que altres mitjans de comunicació ignoren” . La informació que s’origina al voltant del món es presenta en aquesta pàgina en diversos mètodes de comunicació participativa com els els videoblogs , els podcasts o a través de pàgines photo sharing, encara que també tenen eines com els wikis i diverses sales de xat. Per a remeiar les desigualtats presents en l’atenció prestada pels mitjans de comunicació de masses que ignoren fets importants per al planeta tenen diversos objectius:

1 . Recollir les informacions periodístiques ciutadanes a través d’enllaços de text, àudio i video blogs.

2 . Ajudar a la gent a aprendre a utilitzar totes les eines gratuïtes que existeixen en la xarxa i que poden facilitar la llibertat d’expressió així com entrenar mitjançant cursos on-line i tutorials a totes aquelles persones interessades en la comunicació periodística via Internet.

3 . Defensar la llibertat d’expressió i protegir a tots aquells ciutadans que vulguen donar veu a successos sense por a ser perseguits. “Volem identificar i promoure els nostres interessos i objectius comuns. Ens comprometem a respectar-nos, ajudar-nos, ensenyar-nos, aprendre i escoltar-nos els uns als altres”.

Lingua és un dels projectes que porta a terme la pàgina, es tracta d’un intent d’amplificar Global Voices en diverses llengües distintes a l’Anglès gràcies a la col·laboració de traductors de tot el planeta. A més de trobar la informació proporcionada pels periodistes ciutadans en multitud de llengües la trobem classificada per temes ( política, guerra i conflicte, medi ambient, música…) i per països ( Xile, Cuba, Vietnam…). Global Voices és un projecte de projectes, un blog de blogs sense ànim de lucre que el que busca és la diversitat i pluralitat de cultures i informacions, una forma d’explotar al màxim les oportunitats que Internet ens brinda.

Açò és una entrevista realitzada a un dels directors de Global Voices , Sami de Gharbia. ( És en anglès)

Busca’t al diccionari!

La llengua sempre ha estat considerada com un dels elements més definitoris d’una nació i/o cultura, si no el que més. Com diu l’autor Michael Billig al seu llibre Nacionalisme Banal, “el nacionalisme és una forma històricament específica de consciència” i per tal que aquesta puga donar-se, s’han de posseir discursos de nacionalisme, és a dir, “frases i punts de vista que poden ser identificats convecionalment com nacionalistes o patriòtics.” És a dir, un discurs que articule el sentiment, paraules capaç d’expressar-lo i defensar-lo.

A aquest blog ja he comentat diverses vegades com moltes comunitats culturals, sobretot aquelles de tipus minoritari i, normalment, en situació d’inferioritat respecte a una altra cultura més forta, s’han esforçat per trobar i consolidar el seu espai a la xarxa, per així poder continuar enfortint-se. Però aquesta labor no sols queda reduïda, com es podria pensar, a pàgines de tipus idiològic o polític de caire reivindicatiu, sino que molts cops també trobem casos més “pragmàtics” de defensar una particular forma d’expressió.

Quants de vosaltres heu utilitzat alguna vegada un diccionari on-line o heu consultat el celebèrrim soft-català? Sabieu que a la xarxa podeu trobar diccionaris de swahili-anglès? Penseu que aquest tipus de projectes són casuals, que es poden englobar en aqueixa noció de “a Internet trobes de tot”, o més bé són reflexe del que comentàvem abans?

Un projecte que crida l’atenció és el dels Wikidiccionarios, un altre projecte de la Wkipèdia a Espanya. Actualment, aquest diccionari en línia construit pels mateixos usuaris compta amb 322 llengües i més de 41000 entrades, in crescendo. És un projecte encara en construcció i, que per tant, ara mateixa potser no resulta tan util com d’altres similars a la xarxa. A més, obviament, pel moment, aquelles llengües amb més material són les majoritàries, però no deixa de ser curiós trobar gent que s’ha molestat en rescatar en cara que siguen dues paraules del crioll haitià i explicar a la resta què volen dir.

Es podria raonar amb tota legitimitad que la intenció predominant en tots aquests projectes és la d’apostar per un coneixement més lliure i accessible, cosa que comporta que la preocupació per un ús correcte de la llengua – principal transmissora d’aquest- en siga una conseqüència lògica, més que no pas la reivindicació d’un o altre tipus d’identitat.

No obstant, no sembla més aviat que les dues premisses van de la mà? Tot podria reduir-se, fins i tot, al respecte i l’admiració cap a la diversitat del saber i a les ganes de preservar aquest front a una manera de pensar única, que rebutja la resta.

No cal dir que tot el que fem en Internet va quedant registrat en els diferents servidors, pàgines webs, messengers, etc., i en moltes ocasions poden instal·lar cookies que van registrant informació d’índole personal, i que per tant poden envair la nostra intimitat. Per aquest motiu moltes organitzacions, empreses i persones particulars busquen una manera de navegar, comentar, o publicar algun article (sense ser localitzats), sota un complet anonimat a Internet.

Cada vegada que ens connectem a un lloc Web, aquest coneix automàticament la nostra adreça IP, la pàgina des de la qual procedim i de vegades fins i tot la nostra adreça de correu electrònic A partir d’aquest moment, dependrà del servidor i de la seva política sobre intimitat el que es farà amb aquesta informació. Amb ajuda de les cookies es pot personalitzar encara més la informació recaptada sobre els visitants, registrant les pàgines més visitades, les nostres preferències, on hem estat, temps de la visita, etc. Amb tots aquests elements es poden confeccionar perfils d’usuari cada vegada més exhaustius i detallats, amb informació molt personal que pot adquirir un valor considerable en mans de cases publicitàries, i per la qual es paga diners.

Amb aquestes dades i mitjançant programes de recerca de persones per la seva adreça de correu, es pot obtenir la identitat del cibernauta, incloent el seu nombre de telèfon, adreça, i més. Per exemple, la xarxa de DoubleClick va ser capaç d’identificar les preferències sobre vacances en creuers de més de 10 milions de persones a la xarxa. Gràcies a aquesta informació, els enviava anuncis depenent dels seus gustos.

Un dels programes que ens ajuden a navegar de manera anònima és Tor. Es tracta d’un sofware lliure que ajuda a defensar-se contra l’anàlisi de tràfic, una forma de vigilància de la xarxa que amenaça la llibertat personal i la privadesa, la confidencialitat en els negocis i relacions, i la seguretat de l’estat. La idea de Tor és servir com a defensa ocultant la identitat de l’usuari mitjançant l’ús d’una llarga xarxa de servidors que despisten o d’alguna manera esborren la nostra petjada en Internet i permeten així navegar anònimamente per Internet.

Així, aquest programa aconsegueix ocultar la verdadera identitat de l’usuari mitjançant l’ús de distints servidors aleatoris amb un resultat important: navegar de manera segura a la xarxa.

Actualment ja són milers de persones d’arreu del món qui utilitzen Tor per múltiples raons: periodistes i bloggers, treballadors pels drets humans, forces de l’ordre, soldats, corporacions, ciutadans de règims repressius, i ciutadans ordinaris.

D’ençà uns dies parlàvem del suposadament cercador ecològic Ecoogler, l’ús del qual pels consumidors ajudava a sostenir ecològicament el planeta, perquè -segons anuncia l’empresa que el gestiona- cada cert número de cerques es contribueix a plantar arbres en l’amazones. Doncs bé, hui parlarem d’altres dos cercadors ecològics que podem trobar a la xarxa: Blackle i Googlelightoff.

A diferència de Ecoogler, la manera que tenen aquestos dos cercadors ecològics d’ajudar a la natura és molt més directa: el seu ús consumeix, en apariència, menys energia que l’ús del Google normal, amb fons blanc. La raó és que el fons d’aquestos dos cercadors són de color negre. El motor de cerca d’ambdós cercadors està basat en Google i ofereix els mateixos resultats.

 Blackle va estar creat per l’empresa Heap Media Australia, la qual el va llançar al gener de 2007. Esta empresa va extraure la idea d’un bloc d’internet, on s’assenyalava que el monitor d’ordinador de CRT consumeix més o menys energia depenent del tipus de color que reprodueix. Heap Media Australia va dissenyar Blackle en estudis que demostraven que mentre que un monitor en blanc consumia 74W, un que estava en negre consumia només 59 W.

No obstant això, Blackle ha rebut algunes crítiques perquè els estudis no assenylaven el tipus ni la mida dels monitors utilitzats per fer l’estudi, així com tampoc apareixia la seua marca. Tot i això, els seus defensors destaquen que l’ús d’aquest cercador ajuda a l’usuari a conscienciar-se del problema mediambiental, perquè li recorda que ell també pot fer alguna cosa per ajudar el planeta. A més a més, asseguren, els color fosc del seu fons ajuda a descansar la vista.

Els meus agraïments als nostres col·laboradors personals, que ens van proposar la idea per actualitzar amb aquest tema!