Feeds:
Entrades
Comentaris

Als inicis d’aquest blog ja us vam parlar de la importància que havia tingut per a la llengua i la cultura catalanes l’adquisició d’un domini d’internet propi, el .cat.Hui volem enssenyar-vos altres exemples de nacions que actualment tracten d’aconseguir una extensió web que consolide el seu espai a la xarxa.

Domini .bzh http://www.pointbzh.com/

Bzh és l’abreviatura per a Breizh, que significa Bretanya en llengua bretona. El projecte va ser iniciat a 2004 , impulsat pel diputat Christian Ménard del partit Union pour un mouvement populaire, i actualment es troba en fase de cercar suports entre la població i les entitats culturals. A Bretanya no hi ha problema, és clar, però la forta centralització de l’Estat Francés sembla haver allargat el procés. No obstant, el projecte del govern francés France numérique 2012 orientat a donar impulso a dominis específics per a França, ha suposat un avivament de les esperances d’aquesta iniciativa.

Domini .cym http://www.dotcym.org/home/

En aquest cas, es tracta de la nació gal·lesa la que tracta des de 2005 d’aconseguir el seu domini a la xarxa. El seu principal objectiu és promoure el la recuperació de la llengua a les zones de població gal·lesa, no sols present a les illes Britàniques, sinó també tant al sud com al nord del continent americà, i a Austràlia. No us perdeu la pàgina totalment escrita en Cymraeg, un exemple de la riquea que aportaria a la xarxa (i al món) el que llengües minoritàries foren reconegudes en aquests àmbits.

Domini .sco http://www.dotsco.org/

És un altre domini que ha rebut recolzament de les capes més altres de la política: el propi primer ministre d’escòcia, Alex Salmond, va expresar ara fa un any el seu suport a la campanya. De fet, el seu govern va posar en marxa un estudi per tal de comprovar la quantitat d’organitzacions i institucions escoceses que donarien el seu suport al .sco. El resultat va ser més que satisfactori: un 58% hi van donar el seu total suport, en front un 18% en contra. A hores d’ara, però, encara es troba esperant el vist-i-plau de l’ICANN.

Domini .eus http://www.puntueus.org/es/

Animats per l’èxit del .cat, la campanya per aconseguir un domini va iniciar-se a principis d’any, i es troba molt activa. Particularment interessant és el repàs que es fa de l’ús de l’euskera a la xarxa, amb un llistat molt complet de blogs, empreses, institucions, pàgines de software, etcètera, que es troben íntegrament redactades en en euskera. Un treball d’allò més exhaustiu per demostrar que hi ha una forta demanda per traure el domini .eus al davant, i que la seua consolidació estaria assegurada.

Domini .gal http://www.puntogal.org/

Per últim, un altre cas que ens queda prop: en aquest cas, es tracta dels parlants de gallec els que reclamen l’existència del domini .gal. És important assenyalar que l’associació que impulsa aquesta iniciativa és una de les més actives que hem vist. A la seua pàgina web trobareu tot un seguit de notícies relacionades amb l’evolució del projecte i també d’altres similars, i sens dubte han realitzat un gran esforç a l’hora d’aconseguir suports. A finals de l’any passat es deia que cap a setembre de 2009, aquells membres de la comunitat lingüística gallega que així ho desitjaren ja podrien formar part del .gal, però la posada en marxa definitiva ha anat retrasant-se i avui encara no es troba en funcionament.

Aquest tipus d’iniciatives, com veiem, van en augment, i més que probablement totes acabaran en èxit, ja que tant la ICANN (l’organització que “reparteix” els dominis a la xarxa) com la UNESCO s’han compromés a promoure el multilingüísme a la xarxa. Irina Bokova, directora general de la UNESCO, ha afirmat que és important garantitzar que tots els grups lingüístics tinguen l’oportunitat d’aprofitar el gran potencial de la xarxa. El domini .cat, doncs, sols va ser el principi.

Anuncis

Com vam dir  en la part 1 d’aquest tema, la música comporta en si mateixa molts trets indentitaris de les persones que segueixen un moviment musical. Parlàvem de la identitat musical d’una forma més generalitzada i en aquesta segona part anem a posar alguns exemples d’identitat musical trobats en la Xarxa.

 

Per exemple www.hhgroups.com  és una pàgina on la gent puja les seves maquetes casolanes, grups d’amics que es reuneixen per fer cançons exclusivament per a penjar-les en aquesta pàgina. Hhgroups es defineix com una pàgina on el “ el hip hop és la nostra cultura”. I alguns cantants tan coneguts com El Porta han sortit d’aquest tipus de pàgines.

 

També existeixen pàgines de punk com per exemple http://www.fellos-vidapunkrock.blogspot.com  que diu “per a molts el punk rock és solament un estil més, per a uns altres és una mica sorollós, per a pocs com nosaltres és la vida mateixa perquè una vegada que escoltes punk rock estas marcat per a tota la vida per a escoltar-lo sempre”

La pàgina de múscia per excel·lència www.els40.com    “la ràdio dels èxits” on trobem tot tipus de música des de pop fins a folck però sempre amb la característica comuna de  que es tracta de música comercial.

I milers de pàgines dedicades específicament a la música realitzada en una llengua concreta, normalment minoritària que per la seva naturalesa no està present normalment a les pàgines de música convencional, com és  per exemple les pàgines dedicades a la música en català. www.catalunyarock.com  “el portal independent de la musica en català”

Existeixen nombroses pàgines dedicades a la música, pàgines on la gent debat sobre l’últim concert d’un cantant, pàgines de les llistes d’èxits, pàgines sobre els pròxims concerts d’un determinat tipus de música i un estil de vida concret.

Segons dades de la indústria, es calcula que cada dia s’intercanvien a través d’Internet 150 milions de fitxers musicals i són ja prop de mil milions els arxius musicals que circulen per la xarxa, amb tendència a incrementar-se. Això es deu a dos factors clau : d’una banda el fet que sigua quasi totalment gratuït descarregar-se la música i seleccionar els temes en concret que desitgem tenir sense la necessitat de comprar el Cd per complet, i que d’altra banda existeix una major facilitat a l’hora d’accedir a les cançons que volem i muntar els Cd’s al nostre gust. Al igual que en la hiperficció cadascú és co-autor dels contes, monta per si mateix una història depenent del camí que seguixca en la narració en la música passa una cosa semblant, cadascú com co-autors d’una creació musical, seleccionem les cançons que volem tenir a un cd, encara que cap estil tinga a veure amb l’altre, i mai dos amics del mateixos gustos musicals tindràn un cd amb le smateixes característiques.

Es tracta d’una forma d’evolució, amb les cintes havies d’esperar a que passara una cançò per tal d’escoltar la següent, o podies passar-la però resultava costós. Amb els cds ja tenies la possibilitat de passar de cançó a cançó sense haver d’anar buscant el segon exacte que començava  la cançó que volies escoltar, però tenia un inconvenient: que si volies canviar de grup havies de canviar de cd. Ara amb Internet i les noves tecnologies cadascun monta la seua pròpia recopilació musical, en l’ordre en el qual vol que sone i amb les cançons  que desitge sense necessitat de pertànyer ni a un mateix cantant ni tan sol a un mateix estil.

La música és part de nosaltres, del nostre estil de vida, de la nostra forma de ser. La música no és solament sons produïts per instruments en una nota o altra. Quan ens definim musicalment ho fem per diverses raons,  per la ideologia que representen o per l’estil de vida que això comporta. Està clar que no tenim una identitat musical molt definida, igual que no la tenim políticament. Les diferents situacions de la nostra vida, els estats anímics pels quals passem o l’estil de vida que seguim condicionen a cada moment la nostra identitat musical. Fa diversos dia parlarem sobre la identitat futbolística, una identitat molt marcada i de poques variacions per a aquelles persones que la tenen des del principi de la seua vida. Per a aquelles persones que el futbol és part del seu dia a dia, segurament mai canviaran d’equip de futbol, de bandera, ni d’escut, però la música és diferent. Quan som petits escoltem les melodies de les sèries de dibuixos però amb el pas del temps canviem d’estil, en l’adolescència és on trobem la diferenciació d’estils musicals. La música té un poder superior a la resta d’identitats i pot deprimir-nos o motivar-nos en el moment que l’escoltem.

La música és com si la caracteritzàrem visualment, amb la roba, el pèl, les conductes… Existeixen nombrosos moviments musicals que són també estils de vida totalment integrats en les persones que formen part d’aquests, per exemple el Rap o el Hip Hop, ho asssociem amb una moda específica, pantalons amples i gorres.  I encara que dintre de cada estil musical existeixen diverses ramificació d’estils de vestimenta normalment els associem amb aquest tipus de caracteritzacions.

 El punk és altre exemple, normalment les persones que segueixen l’estil de vida caracteritzat per la música punk solen ser persones amb una consciència de canvi, és a dir, amb intencions de voler millorar la societat, amb un fort rebuig al sistema i amb uns valors més sòlids i definits.

Els moviments musicals no són sol estils de vida sinó una creació de valors i creences. Els mitjans de comunicació també tenen aquesta caracterització musical , cada sèrie televisiva la identifiquem amb una melodia, depenent de l’escena sona una musica o altra però la realitat és que moltes vegades es deixen de costat alguns estils de musicals. Per això Internet com en molts altres aspectes ha servit per a donar veu a aquests grups que en els mitjans convencionals per no ser tan comercials no han tingut sortida. Existeixen nombroses pàgines on les persones anònimes pengen les seves maquetes, on la gent es troba identificada amb la resta de persones que participen en els fòrums de discussió. Està clar que el gust  musical vària amb el temps i l’estat emocional de la persona, però al cap i a la fi és una identitat més.

Vos deixe un video realitzat per estudiants de comunicació sobre la identitat musical:

20 anys de domini ‘.es’

En 2010 s’acompleixen 20 anys de dominis “.es” a la xarxa. Per a cel·lebrar aquest aniversari, l’entitat pública empresarial Red.es ha confeccionat una llista amb els 20 millors dominis .es d’aquests últims vint anys. Entre d’altres, trobem pàgines tant diverses com ara la pàgina de l’empresa d’alimentació Gallina Blanca, la pàgina del grup de comunicació de RTVE , o la del periòdic El Mundo . Si teniu curiositat, podeu accedir a la llista completa clicant ací. De les primeres 500 web enregistrades al Network Information Center, només dues apareixen a la llista de les 20 premiades: la pàgina de la seguretat social  i la de RTVE. Red.es és una entitat pública empresarial dependent de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, la finalitat de la qual és la de donar impuls a la societat de la informació mitjançant projectes conjunts amb les diputacions provincials, comunitats autònomes, etc. Pel que hem pogut saber a partir de les dades proporcionades per la seua pàgina web, en l’actualitat hi ha 1.199.422 pàgines web amb domini .es enregistrat, un número superior al de pàgines web amb el domini internacional .com. Quan, en 1990 s’extinguia Arpanet -avantsala de l’actual Internet i que tenia fins militars- i amb la proliferació d’Internet i del World Wide Web inventat per Tim Baners-Lee, neixia la primera pàgina web amb domini .es, de la mà del Network Information Centre . El Network Information Center és l’òrgan destinat a gestionar la concessió de dominis .es a la xarxa, en el cas d’Espanya i pertany també a Red.es. Després de la pàgina del NIC, aparegueren dues pàgines més: la de l’Institut Astrofísic de Canàries  i la de l’Institut d’Estudis Catalans . Aquests últims, a més a més, van ser també els primers a utilitzar el domini .cat quan aquest va aparéixer (els catalans, com sempre, a l’avantguarda). Tot i que no es coneix la data exacta de l’aparició d’aquestes dues pàgines web pioneres, sabem que al maig de 1991 ambdues existien ja a la xarxa. Pel que fa a les universitats, la primera en enregistrar la seua pàgina web amb domini .es fou la de Saragossa , al juny de 1991. A la pàgina web de http://www.red.es també es donen consells als usuaris d’Internet en cas que aquestos siguen víctimes d’algun cas de phishing. L’entitat pública empresarial, junt amb l’Institut Nacional de Teconologies de la Comunicació (INTECO) proporcionen un correu electrònic (fraude@cert.inteco.es) al qual es poden adreçar els usuaris víctimes del frau electrònic, per a que Red.es i l’Inteco investiguen la pàgina web sospitosa de cometre delicte i la bloquegen, en cas que aquesta siga de domini .es. Sembla curiós veure que totes aquestes entitats i empreses existeixen, que darrere de l’enorme entramat de la xarxa hi ha algú que posa ordre. Perquè, clar, nosaltres -usuaris corrents d’Internet- fem ús d’aquesta eina tecnològica cada dia i no podem arribar a pensar quanta gent hi ha darrere d’això per fer-ho possible.

El JO virtual

“Quan Alícia (d’Alícia en el país de les meravelles”) travessa el mirall, es troba a si mateixa representada en un espai virtual que està ple de metàfores i referents del món real, però que de manera arbitrària es comporten de formes diferents. Nosaltres hem travessat el cristall amb Alícia per a convertir-nos en entitats digitals amb vides paral•leles. Encara que mai hem abandonat del tot el costat real, ens trobem representats virtualment com individus de maneres tan simples com un nom d’usuari (nikcname) en una sala de xat o tan complexes com un avatar tridimensional en Second Life”.

Aquestes paraules són de Paula Liliana Rodríguez, especialista en disseny multimèdia, durant la seua ponència al Festival Internacional de la Imatge a Colòmbia. I és que els jocs virtuals com l’esmentat, Second Life, encara que semble un autèntic guió d’una pel•lícula futurista, existeix avui en dia. Es tracta d’un món paral•lel i virtual on podem transformar-nos en un personatge, qualsevol que vulguem. Un món 3D amb el nostre propi avatar, que ens permet conèixer gent i interactuar mitjançant text i veu amb moltes altres persones que busquen el mateix.

Sens dubte, la presència d’un univers virtual és cada cop més generalitzada i prova d’això és les comunitats com Facebook, Flickr, Blogger… que, com ja hem comentat a aquest blog, augmenten de manera vertiginosa fins arribar a l’extrem de plantejar que qui no és present a les xarxes socials simplement és perquè no existeix. De fet, l’especialista en el tema Paula Liliana ja deia que la possibilitat de tenir un  cos sense cap tipus de limitació és molt atractiva pel que a hores d’ara algunes persones viuen la major part del tems dins la seua virtualitat. Ella mateixa assenyalava alguns casos com la d’uns joves del barri d’ Akihabara a Tòquio no eixien de les seues cases i demanaven a casa tot el que necessitaven per alimentar el seu cos.

És clar que aquests casos són els extrems d’aquest fenomen social però tampoc ens hauria de resultar tan escabellat ja que molts usuaris construeixen una identitat fictícia a la xarxa: una dona es fa passar per un home o a la inversa, menteixen sobre la seua edat… Per això, cal que reflexionem per un moment sobre si actualment ja vivim a l’altre costat del mirall d’Alícia o en un futur proper podríem parlar clarament de dues realitats ben diferenciades, la real i la virtual.

Investigadors virtuals

Si ara mateix et digueren que una empresa d’alta tecnologia t’ha posat un investigador al darrere, el més probable és que t’entre el riure. Després ja probablement t’espantaràs i cridaràs a ta mare i als GEOS -en eixe ordre- però la primera reacció serà la rialla incrèdula: a mi?, què m’han d’investigar a mi?

En aquest blog hem parlat diversos cops de com tots els moviments que fem a la xarxa queden “enregistrats” mitjançant aplicacions informàtiques com les cookies, i són susceptibles de ser emmagatzemats per grans empreses i institucions, cada cop més interessades en disposar d’aquest tipus de dades. Aquest interès té un origen fàcilment d’esbrinar; és, clarament, comercial. No obstant, podríem dir que cada cop més, aquestes tendències estan deixant de ser una original o espavilada estratègia de marqueting, i esdevenint una autèntica necessitat per al món comercial.

Malgrat la seua omnipresència als mitjans actualment, resulta més que discutible l’utilització del terme “crisi econòmica” per a referir-se a què General Motors està fent menys diners que altres anys, o que els brokers de Down Street ho estan passant molt malament, pobres, sense diners per pagar-se els 4 Ferraris. No obstant, se’m permetrà, espere, utilitzar la paraula en el seu sentit de canvi, de gir dràstic, per referir-me a la situació en què, efectivament, es troba aquest sistema econòmic basat en el consum, sobretot pel que a la publicitat, a l’atreure a nous clients: actualment, els mercats estan saturats. D’una banda, la publicitat a la nostra vida és un fet tan assimilat que per ella mateixa ja no fa efecte; almenys, no l’efecte esperat: la compra immediata, s’entén. D’altra banda, ara tothom té un iPod o dos o tres, un cotxe mínim per família (per no dir per cap) i DVD, i càmera de fotos i mòbil d’ultimíssima generació. Ja poca cosa més es pot absorbir. Aquest fet està comportant que, com deien, les grans empresses estiguen apostant per tècniques d’especialització pel que fa al client: qui és?, què vol?, com puc fer que s’adone de què sóc jo el que li ho pot proporcionar?

Com explica Stephen Baker, periodista nord-americà que fins recentment escrivia a la revista d’informació econòmica BusinessWeek, la idea és que “un madrileny que llegeix un article sobre París i consulta els preus sobre un vi tint de Burdeus tindrà més possibilitats que la resta, segons raona un programa automatitzat, de fer click a un anunci d’Air France. Així que li’n posen un mentre navega per la xarxa.” Les empresses cada cop basen més les seus estratègies en aquestes deduccions.

Baker va escriure un reportatge publicat fa dues setmanes a El País, Ens vigilen, que ha inspirat el tema d’esta entrada. Ell és l’autor de Els Numerati, un llibre que explica el sorgiment de companyies formades per gent especialitzada en matemàtiques i en interpretació da dades, que es dediquen a recollir i interpretar en base a les activitats dels usuaris a la xarxa, per tal de poder definir patrons de conducta dels usuaris. Baker ho explica així:
Cada dia produim moltíssimes dades senzillament pel fet de viure al món modern. entrem a pàgines web, canviem de canal, passem per peatges, comprem amb targetes de crèdit, i cridem pel mòbil. Ara, en una de les iniciatives més gran del segle XXI, un intel·ligent grup de matemàtics i científics de la informàtica està començant a passar pel tamís totes aquestes dades per tal de disseccionar-nos i dibuixar els nostres passos al mapa. El seu objectiu? Manipular el nostre comportament – el que comprem, el que votem – sense que ens n’adonem.

Tot plegat sona tremendament conspirador i danbrownesc, però no ho és tant. Cataphora és una empresa que s’anuncia com “l’empresa lider proveïdora de models de conducta basats en recerca i control de dades.” A la seua plana web, expliquen clarament que durant huit anys, hem ajuntat emprentes digitals deixades per individus i organitzacions durant el transcurs de la seua vida quotidiana. Hem utilizat aquestes petjades per ajudar els nostres clients(investigadors, agents de recursos humans, de seguretat i educació, entre d’altres) a entendre les accions dels seus empleats, per així mitigar conseqüències perilloses ocasionals.

Poca broma, amb aquestos.

Tot açò fa pensar que, en algun moment no massa llunyà, es pendrà alguna mesura legislativa per part dels governs per tal de protegir aquestes dadesi evitar així que les empreses i institucions en fagen un ús despropocionat i il·legítim. Com sempre, la realitat avança molt més ràpidament que les lleis. No obstant, des d’aquí us volem proposar una qüestió més profunda, més filosòfica, si voleu dir-li així.

Friederich Nietzsche afirmava que el llenguatge era la ferramenta que els humans havíem construit per tant de controlar una realitat que se’ns presentava adversa: amb l’establiment de noms arbitraris, ens sentim més en control de la situació. Tota tecnologia que l’home ha anat ideant i perfeccionant des d’aleshores ha tingut exactament el mateix objectiu: controlar allò a altre i, en un última instància, als altres. No obstant, fins a quin punt pensem dur aquesta ànsia definitòria, perfiladora, controladora? Tan terrible seria deixar més espai a allò inesperat, a la sorpresa o senzillament, a la intimitat? No penseu que tenim cert dret a fer un poc, com aquell que diu, el que ens dóna la gana, sense que passe a formar part d’una complicada equació, la solució de la qual li comportarà una pujada de vendes a X empresa?

Ens agradaria moltíssim escoltar les vostres opinions i us convidem a fer-ho, però ja sabeu: aneu amb compte. Que ens vigilen.

L’equip nacional no és simplement el resultat de la creació d’un Estat: sovint ajuda a forjar la nació” ( Boniface Ndong). Encara que en desacord amb aquesta afirmació la realitat és aquesta, el futbol ha passat a ser una de les pràctiques d’identificació col·lectives mes reivindicades a la Xarxa. És una activitat esportiva amb un rerefons polític, econòmic, cultural i social que té com diferència de la resta d’identitats d’aquest tipus, el fet que no està obligatòriament subscrit a un territori definit. Hi ha persones de València que són del Barcelona, penyes del Inter de Milà a Londres i del Liverpool a Italia. Tal com afirma Manuel Castells, encara que aquesta identitat normalment és projecte com nacional, en el cas dels grans equips com el Barcelona o el Reial Madrid, sobretot a causa de que històricament han estat equips poc identificats amb els escassos resultats de la selecció espanyola, la identitat deixa de ser merament local per a començar a traspassar fronteres, “el futbol és un esport que expressa alhora els dos processos que configuren el nostre món: la globalització i la identitat”.

 

 Existeixen milions de pàgines en Internet sobre futbol d’equips nacionals, regionals i fins i tot locals. Aquest tipus de webs solen incloure xats, blogs i fòrums de debat. Pàgines que inclouen la reproducció en directe dels partits de les lligues més importants del món, amb videos dels millors gols de la jornada i les millors fotografies. Fins i tot existeixen pàgines on s’oferix el rànquing de les millors pàgines web de futbol seleccionades cada dia. Si provem  a posar en el cercador de Youtube la paraula “futbol” veiem com apareixen aproximadament 50.000 resultats i si fem el mateix en el de Google trobem 18.200.000 resultats. Amb aquests resultats sembla evident la notable presència del món futbolístic i la seva identitat a la Xarxa.

“En el món futbolístic podríem entendre la globalització com la tendència dels clubs a estendre’s arribant a una dimensió mundial que sobrepassa les fronteres nacionals i les conseqüències que aquesta tendència tenen en la seva identitat”, afirma un seguidor en la pàgina http://www.diariosdefutbol.com . Però la veritat és que els clubs estan perdent l’evolució històrica que són, ara es qüestiona ja la identitat cultural que representaven. En Espanya solament l’Atlètic de Bilbao conserva la identitat territorial al costat d’una identitat futbolística, la resta d’equips posseïxen jugadors de l’altra part del món, una identitat que ja es barreja amb la mera comercialització tant de jugadors com de beneficis econòmics que comporta la imatge d’aquests.

Aquí vos deixe alguns videos que considere que plasmen bastant bé el que hem parlat: