Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘ciència ficció’

Continuem hui amb la ficció que juga amb el concepte d’indentitat digital i bé, quasi que us hauríem de demanar disculpes per avançat, però era parlar d’aquesta o de Tienes un e-mail, així que…

Us parle, doncs, de Gamer, una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler, aquell de la patada tan territorial a 300, que es posa en la pell de Kable, un ex-soldat convertit en Avatar al més pur estil Second Life, però en versió malrotllera. Gràcies a una tecnologia inventada pel dolent dolentíssim de la pel·lícula, Ken Castle, (intepretat per Michael C. Hall, aquí segur reconeixeu de Dexter o Six feet under), uns robotets molt i molt xicotets es claven al cervell de la gent i allò del libre albedrío se’n va pendre pel sac.

Gràcies a açò han sorgit un joc anomenat Society on gent de veritat a qui se li paga un sou se sotmeten als nanorobots i es deixen controlar pels jugadors. Society, però, és una mena de Simms una mica més creepy, això sí, ja que estàs jugant amb gent de carn i ossos. No obstant, l’argument realment temible és el de Slayer un altre joc on presoners condemnats a mort (o això es diu) participen en el que seria una escinificació d’un joc de guerra, amb armes de veritat. Si sobreviuen 30 assalts, se’ls perdona la condemna. A banda d’açò, tenim un grup d’activistes anomenats Humanz,que denuncia les activitats Castle, i el perill per a la societat que suposa l’existència d’una tecnologia capaç de controlar totalment la ment humana. Com que Kable mola més que tots, que ha sobreviscut a 27 enfrontaments i és la pera limonera, l’alliberen i li expliquen la veritat de la vida, que és l’escollit, i que sols ell pot desconectar Matrix. Ai, perdó, això és una altra pel·lícula. Però ja capteu la idea. I és aleshores quan comencen les bufetades.

La pel·lícula, no sé si ha quedat prou clar, no us la recomane gens ni miqueta, però l’he triada per a parlar-vos-se’n perquè sembla curiós om gairebé totes les pel·lícules que giren entorn a la identitat digital presenten unes dosis de mal rotllo i to conspiratori prou elevades, és clar que també cal tenir en compte que un dels trets principals de la ciència ficció és la tendència al dramatisme. També thrillers prou recents, com per exemple la saga de El cas Bourne, aposten per intensificar la sensació de perill d’una connexió entre persona i ordinador (i per extensió, xarxa), en tant que aquesta limita la independència de l’ésser humà (Qui no ha sentit allò de: “A les 15.23 ha utilitzat la targeta de crèdit al Tesco per comprar-se una empanadilla!” “SÍ!!! El tenim!!”).

Tot i que potser altres gèneres podrien començar a explotar el tema de la identitat digital des d’altres perspectives, més quotidianes. L’anunci que Aaron Sorkin, el célebre guionista de la sèrie The west wing, de què pretenia fer una pel·lícula basada en en la vida dels inventors de la xarxa social Facebook va provocar una reacció col·lectiva a mig camí entre la riallada i el però què diu este home!. No sabem com resultarà aquest experiment, però el cas és que a gairebé moltes de les sèries actuals, els protagonistes ja fan referències a les seues pàgines de Facebook o MySpace i això reflexa amb quina normalitat aquestes noves formes de comunicació i relació estan essent assumides per bona part de la societat, independement de si particularment es parcipa en elles o no. Però no és un element primordial en l’argument, i potser no podria ser-ho mai a un gènere lleuger, de comèdia o dramèdia: fa 10 anys, a Tienes un e-mail, Meg Ryan i Tom Hanks tenien l’oportunitat de mantenir el misteri de qui era l’altre mentre s’enamoraven via a xat. Hui s’haurien vist els perfils al Facebook, s’hauria trencat la magia i la històra d’amor hauria acabat aquí.

Potser sols la ciència ficció i totes les variants del cinema d’intriga poden crear conflictes realment interessants respecte a aquests elements. En tot cas, estarem atents.

In Sorkin we trust.

Anuncis

Read Full Post »

Ben bé es pot dir que la indústria cinematogràfica és la que més partit li treu als avanços científics o tecnològics, i no solament en aspectes formals com els efectes visuals o sonors: el treball dels homes de ciència sempre ha servit d’inspiració als apassionats de contar històries (o de fer diners, tot s’ha de dir). Saber tota la informació que el nostre ADN podia donar amb una sola goteta de sang va alterar el concepte de narració policíaca fins arribar a l’aclamada sèrie CSI; des que van començar a fer-se públics els efectes del canvi climàtic no ens han faltat pel·lícules on una ona gegant s’empassa Nova York i què dir de la tanda de films que hi ha sobre naus especials, extraterrestes o no, que arriben a la terra amb unes tecnologies que avui encara, any 2010, encara no són possibles. La xarxa, com no, també havia d’esdevenir tard o d’hora protagonista del gènere de la ciència ficció.

I com que quan més s’espante el pobre espectador millor, una de les primeres pel·lícules que es van fer sobre el tema va ser precissament sobre la suplantació o robatori d’identitat: La xarxa (The net), 1995. Una Sandra Bullock pre-Mientas Dormías era Angela Bennet, una informàtica d’una companyia de Software que a penes mantenia contacte amb el món real per altra via que no fóra internet: els seus veïns pràcticament no l’han vista, i sols uns quants companys de feina la podrien reconéixer.

Tot es complica quan l’Angela i un altre company de feina descobreixen dins d’un videojoc una porta d’accés a un programa anomenat Gamekeeper, que s’estava instal·lant a les bases de govern i enclavats militars arreu del món. L’Angela hi fa una còpia, per allò de fer avançar la pel·lícula, i l’altra, com no, es destruïda en un accident. Un grup terrorista, els Pretorians, comença a perseguir-la per a fer-se amb la còpia (i amb el domini del món) i la primera mesura que prenen és agafar totes les dades que hi ha sobre ella a la xarxa i donar-li-les a altra persona. I és clar, com que l’Angela era una anti-social, cap veí ni persona a menys de 10 quilòmetres a la rodona pot confirmar qui és.

A més a més, quan ella es fa amb el nom i el número de seguretat social de una tal Ruth Marx, els Pretorians introdueïxen una fitxa policial d’ella on l’acusen de tot l’acusable i com aquell que diu el món se li posa en contra.
No és una pel·lícula brillant, però si prou angoixosa i sens dubte interessant perquè reflexa la por i inseguretat que la xarxa despertava entre els no entessos tan sols fa quinze anys. Probablement, ara ens semblaria una pel·lícula un poc exagerada, ja que la Xarxa 2.0 ha canviat la manera de percebre els usos d’internet. Com ja hem comentat diverses vegades per aquí, ara fins i tot ens en refiem massa i “soltem” les nostres dades fins i tot fotografies a la xarxa amb certa lleugeresa. No obstant això, encara hui continua eixe temor a la invasió de la intimitat per mitjà de la xarxa, ja es tracten dels secrets personals, dels d’un estat o d’una empresa. Aqueixa por ha estat ben explotada pel cinema: anterior a l’exemple que hem vist, l’any 1983 s’estrenava War games, on un jove confonia un sistema d’operacions militars amb un video-joc, i quasi s’encetava així la III Guerra Mundial.

A Identitat Digital us anirem comentant altres exemples en què la ciència-ficció ens mostra les idees i reaccions de les persones davant les noves tecnologies. Manteniu-se connectats!

(I feliç any nou!)

Read Full Post »