Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘identitat nacional’

En 2010 s’acompleixen 20 anys de dominis “.es” a la xarxa. Per a cel·lebrar aquest aniversari, l’entitat pública empresarial Red.es ha confeccionat una llista amb els 20 millors dominis .es d’aquests últims vint anys. Entre d’altres, trobem pàgines tant diverses com ara la pàgina de l’empresa d’alimentació Gallina Blanca, la pàgina del grup de comunicació de RTVE , o la del periòdic El Mundo . Si teniu curiositat, podeu accedir a la llista completa clicant ací. De les primeres 500 web enregistrades al Network Information Center, només dues apareixen a la llista de les 20 premiades: la pàgina de la seguretat social  i la de RTVE. Red.es és una entitat pública empresarial dependent de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, la finalitat de la qual és la de donar impuls a la societat de la informació mitjançant projectes conjunts amb les diputacions provincials, comunitats autònomes, etc. Pel que hem pogut saber a partir de les dades proporcionades per la seua pàgina web, en l’actualitat hi ha 1.199.422 pàgines web amb domini .es enregistrat, un número superior al de pàgines web amb el domini internacional .com. Quan, en 1990 s’extinguia Arpanet -avantsala de l’actual Internet i que tenia fins militars- i amb la proliferació d’Internet i del World Wide Web inventat per Tim Baners-Lee, neixia la primera pàgina web amb domini .es, de la mà del Network Information Centre . El Network Information Center és l’òrgan destinat a gestionar la concessió de dominis .es a la xarxa, en el cas d’Espanya i pertany també a Red.es. Després de la pàgina del NIC, aparegueren dues pàgines més: la de l’Institut Astrofísic de Canàries  i la de l’Institut d’Estudis Catalans . Aquests últims, a més a més, van ser també els primers a utilitzar el domini .cat quan aquest va aparéixer (els catalans, com sempre, a l’avantguarda). Tot i que no es coneix la data exacta de l’aparició d’aquestes dues pàgines web pioneres, sabem que al maig de 1991 ambdues existien ja a la xarxa. Pel que fa a les universitats, la primera en enregistrar la seua pàgina web amb domini .es fou la de Saragossa , al juny de 1991. A la pàgina web de http://www.red.es també es donen consells als usuaris d’Internet en cas que aquestos siguen víctimes d’algun cas de phishing. L’entitat pública empresarial, junt amb l’Institut Nacional de Teconologies de la Comunicació (INTECO) proporcionen un correu electrònic (fraude@cert.inteco.es) al qual es poden adreçar els usuaris víctimes del frau electrònic, per a que Red.es i l’Inteco investiguen la pàgina web sospitosa de cometre delicte i la bloquegen, en cas que aquesta siga de domini .es. Sembla curiós veure que totes aquestes entitats i empreses existeixen, que darrere de l’enorme entramat de la xarxa hi ha algú que posa ordre. Perquè, clar, nosaltres -usuaris corrents d’Internet- fem ús d’aquesta eina tecnològica cada dia i no podem arribar a pensar quanta gent hi ha darrere d’això per fer-ho possible.

Anuncis

Read Full Post »

La llengua sempre ha estat considerada com un dels elements més definitoris d’una nació i/o cultura, si no el que més. Com diu l’autor Michael Billig al seu llibre Nacionalisme Banal, “el nacionalisme és una forma històricament específica de consciència” i per tal que aquesta puga donar-se, s’han de posseir discursos de nacionalisme, és a dir, “frases i punts de vista que poden ser identificats convecionalment com nacionalistes o patriòtics.” És a dir, un discurs que articule el sentiment, paraules capaç d’expressar-lo i defensar-lo.

A aquest blog ja he comentat diverses vegades com moltes comunitats culturals, sobretot aquelles de tipus minoritari i, normalment, en situació d’inferioritat respecte a una altra cultura més forta, s’han esforçat per trobar i consolidar el seu espai a la xarxa, per així poder continuar enfortint-se. Però aquesta labor no sols queda reduïda, com es podria pensar, a pàgines de tipus idiològic o polític de caire reivindicatiu, sino que molts cops també trobem casos més “pragmàtics” de defensar una particular forma d’expressió.

Quants de vosaltres heu utilitzat alguna vegada un diccionari on-line o heu consultat el celebèrrim soft-català? Sabieu que a la xarxa podeu trobar diccionaris de swahili-anglès? Penseu que aquest tipus de projectes són casuals, que es poden englobar en aqueixa noció de “a Internet trobes de tot”, o més bé són reflexe del que comentàvem abans?

Un projecte que crida l’atenció és el dels Wikidiccionarios, un altre projecte de la Wkipèdia a Espanya. Actualment, aquest diccionari en línia construit pels mateixos usuaris compta amb 322 llengües i més de 41000 entrades, in crescendo. És un projecte encara en construcció i, que per tant, ara mateixa potser no resulta tan util com d’altres similars a la xarxa. A més, obviament, pel moment, aquelles llengües amb més material són les majoritàries, però no deixa de ser curiós trobar gent que s’ha molestat en rescatar en cara que siguen dues paraules del crioll haitià i explicar a la resta què volen dir.

Es podria raonar amb tota legitimitad que la intenció predominant en tots aquests projectes és la d’apostar per un coneixement més lliure i accessible, cosa que comporta que la preocupació per un ús correcte de la llengua – principal transmissora d’aquest- en siga una conseqüència lògica, més que no pas la reivindicació d’un o altre tipus d’identitat.

No obstant, no sembla més aviat que les dues premisses van de la mà? Tot podria reduir-se, fins i tot, al respecte i l’admiració cap a la diversitat del saber i a les ganes de preservar aquest front a una manera de pensar única, que rebutja la resta.

Read Full Post »

Si tens un amic Erasmus o tu mateix has estat fora del teu país durant un espai llarg de temps, de segur que si has tingut el més mínim accés a Internet, no t’has pogut estar de consultar pàgines web que et pogueren fer un resumet del que estava passant per ta casa. Això per no parlar dels correus que has escrit als amics, de les fotos que has penjat pel tuenti o pel facebook per mostrar-los com de bé t’ho estàs parlant i alguna activitat per l’estil que, en definitiva, t’ha ajudat a sentir-se més prop de la teua llar.

La globalització és un concepte ampli i complex, que alguns doten d’un caràcter més cultural, i altres en canvi s’adhereixen a la connotació més econòmica. No obstant, a l’epicentre del seu significat trobem l’homogeneïtzació d’una sèrie d’hàbits a nivell global (que es dóna especialment a l’anomenat primer món), propiciat sobretot pel desenvolupament d’uns mitjans de comunicació cada cop més ràpids i capaços de transmetre un major nombre d’informació.

Un dels efectes més importants d’aquest procés ha estat el que concerneix a la possible desaparició o degració de les cultures pròpies de cada regió del món. Alguns són optimistes i parlen de “cosmopolitisme”; altres no ho veuen tot tan bonic, i alerten de la destrucció de maneres de vida autèntiques en favor d’altres alienes i artificials, provinents sobretot de la cultura basada en el consum de masses exportada dels Estats Units.

Però i si les identitats culturals i/o nacionals hagueren trobat per fi un mitjà de comunicació que, en lloc de debilitar-les més encara, les ajuda a arrelar-se amb força a les mentalitats i esperits dels seus membres?

Els estudis que parlen sobre el tema encara ho fan amb cautela, però diversos profesors experts en sociologia, com el professor de la Universitat d’Oslo Thomas Hylland, estan plantejant que la xarxa està esdevenint un espai de trobada per tot tipus de nacions, “des de nacions que han perdut el seu territori, com els Afrikans al sud d’Àfrica), nacions que per motius polítics han quedat disperses (com els Tamil a Sri Lanka), nacions que passen llargues temporades a l’estranger (com els països escandinaus i les seues enormes comunitats a Espanya durant l’hivern), o nacions les ciutadans de les quals treballen fora de forma temporal o permanentment.”

Però no cal anar-se’n tan lluny per a comprovar aquesta tendència. Et propose una mena de joc perquè ho veges per tu mateix: obri una pàgina de Google i tecleja “españoles en amsterdam”, “valencians a França”, “catalans a Berlín” o fins i tot “british in Spain”. Fòrums d’intercanvi, pàgines de Facebook, centres culturals, propostes d’amistat, de tàndem, d’ajuda econòmica… Tot dut a terme per una colla d’expatriats (com ells mateixos s’anomenen en molts casos) que es resisteixen a desarrelar-se de les seues llars i cultures, i que troben una manera de reconnectar amb elles ajudant i fent comboi amb gent a la seua mateixa situació.

És clar que açò també té una part que podríem dir-ne negativa, allò tan famós de “em vaig gastar una pasta per estar tres setmanes a Londres, i va i resulta que entre que l’alberg estava ple de madrilenys, gallecs i aragonesos, teníem wifi a l’habitació, i ma mare em cridava dos vegades al dia, allí no hi havia qui parlara anglès!”. I tampoc és eixa la idea.

No obstant, no deixa de ser un fenómen interessant aquesta inquietud (que alguns condemnaven a desaparéixer, però ja s’està veient més resistent del que semblava) de cercar maneres de reafirmar-nos en el que som, en la nostra diferència respecte a uns, i compenetració respecte a altres, sobretot en trobar-nos fora de context.

Read Full Post »

El passat setembre es van complir quatre anys de l’aprovació del domini .cat, un domini genèric (açò vol dir, no estrictament territorial com el .es o el .it) pensat per acollit la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet. El registre va començar a funcionar el 13 de febrer de 2006, i a finals del primer semestre de 2009, la Fundació Puntcat, promotora de la iniciativa, comptava ja 36710 registres, amb més de 50 milions de documents indexats pels cercadors, ai amb renovacions que arriben al 80% anual.

El domini .cat funciona igual que qualsevol altre domini: hi ha una sèrie de pàgines web registradores o hostings (com, per exemple, www.nominalia.cat o www.interdomain.net) on ubicar  el domini, gestionat per la Fundació Puntcat. Aquest es concedeix a qualsevol entitat de tipus privat, públic, particular o col·lectiu que acomplisca les condicions fonamentals: utilitzar el català com a llengua fonamental a les seues comunicacions en línia i/o promocionar la cultura catalana a la xarxa.

A setembre de 2006, Amadeu Abril, president de la PuntCat, presentà un document a la ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) explicant l’estat de la iniciativa un any després. En aquest informe s’incloïen també els objectius principals que perseguia la creació del domini .cat: d’una banda, el reconeixement d’una identitat a una comunitat en particular; en segon lloc, l’impuls a la llengua catalana també en Internet i, sobretot, la cerca de visibilitat: “és difícil existir sense un seient a les Nacions Unides o un exèrcit. A diferència d’altres, nosaltres hem de provar que existim cada dia.”

La proposta del .cat fou presentada en març de 2004, amb el suport de 65000 particulars i 2600 entitats i empreses, com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el Gremi d’Editors de Catalunya, o el Cercle Tecnològic de Catalunya. Aquest ampli suport i l’existència d’una comunitat lingüística usuària potencial del domini van ser decisius en l’aprovació i posada en marxa d’aquest.

El projecte també va rebre crítiques en el seu moment de naixement, en tant que molts internautes no consideren lícit aquest deslligament del .es, el domini referent al territori de l’Estat Espanyol. Hi ha qui ha arribat a dir que “aquest era el primer pas per a la independència política de Catalunya.”

Una afirmació d’aquestes característiques simplifica la qüestió de manera errònia, fins al punt que cal recordar les paraules de l’Amadeu Abril quan diu que “una llengua sense prestigi morirà de manera inevitable.” El domini .cat permet la utilització de grafies com l·l, ç o ü als noms dels dominis- En el moment en què es considera que no són prou bones o dignes per a la xarxa,  s’està menyspreant la llengua, excloent-la de dur a terme la seua funció principal com a tal: servi com a via de comunicació a qualsevol àmbit que siga capaç d’abastar.

El domini .cat impulsa i ajuda a mantenir el català viu a Internet, tot un univers cada cop amb més pes a la vida social, i on hi ha lloc per a totes les veus que desitgen fer-se escoltar- Sembla lògic, doncs, que també el català tracte de consolidar el seu espai a la xarxa.

Read Full Post »