Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘realitat virtual’

I amb aquesta, arribem a la que -almenys de moment- serà l’última entrada del nostre bloc. Durant aquest temps ens hem identificat de mil maneres i hem tractat de trobar el nostre lloc, aquell compartit per la gent i les comunitats d’internautes que més se’ns assemblen. Ens hem identificat amb molts caracters, moltes idees, moltes maneres de pensar i d’actuar i ens hem adonat que a aquest món, el virtual, es produeix una mena d’analogia del que ocorre al món real: les persones creem espais, comunitats 2.0, on diversos usuaris (coneguts o anònims) interactuen, participen i comparteixen aficions, idees, pensaments… Hi ha xarxes socials per a tots els gustos (per edats, per races, per religions…), pàgines web que exploten les inquietuds ecologistes dels internautes per tal de treure’n profit econòmic, pàgines i portals dedicats a persones de diferents opcions sexuals, dominis de pàgines web de multitud de comunitats ètniques o nacionals… i fins i tot, jocs en xarxa que permeten a l’usuari viure una segona vida, com és el cas de Second Life.

Si tot açò evoluciona amb la rapidesa que ho ha fet fins el moment, què serà de nosaltres dins d’uns anys? Arribarem a confondre la nostra identitat física o “real” amb la nostra identitat digital? Viurem algun cas de suplantació de la identitat? Utilitzaran els governs mètodes com aquest per “esborrar” persones del mapa? Arribarà a ser la nostra identitat digital més important que la física o jurídica? Cap on evolucionem?

S’accepten opinions, vaticinis i conspiracions! Gràcies de part de tots als que ens heu visitat fins ara!

Anuncis

Read Full Post »

Continuem hui amb la ficció que juga amb el concepte d’indentitat digital i bé, quasi que us hauríem de demanar disculpes per avançat, però era parlar d’aquesta o de Tienes un e-mail, així que…

Us parle, doncs, de Gamer, una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler, aquell de la patada tan territorial a 300, que es posa en la pell de Kable, un ex-soldat convertit en Avatar al més pur estil Second Life, però en versió malrotllera. Gràcies a una tecnologia inventada pel dolent dolentíssim de la pel·lícula, Ken Castle, (intepretat per Michael C. Hall, aquí segur reconeixeu de Dexter o Six feet under), uns robotets molt i molt xicotets es claven al cervell de la gent i allò del libre albedrío se’n va pendre pel sac.

Gràcies a açò han sorgit un joc anomenat Society on gent de veritat a qui se li paga un sou se sotmeten als nanorobots i es deixen controlar pels jugadors. Society, però, és una mena de Simms una mica més creepy, això sí, ja que estàs jugant amb gent de carn i ossos. No obstant, l’argument realment temible és el de Slayer un altre joc on presoners condemnats a mort (o això es diu) participen en el que seria una escinificació d’un joc de guerra, amb armes de veritat. Si sobreviuen 30 assalts, se’ls perdona la condemna. A banda d’açò, tenim un grup d’activistes anomenats Humanz,que denuncia les activitats Castle, i el perill per a la societat que suposa l’existència d’una tecnologia capaç de controlar totalment la ment humana. Com que Kable mola més que tots, que ha sobreviscut a 27 enfrontaments i és la pera limonera, l’alliberen i li expliquen la veritat de la vida, que és l’escollit, i que sols ell pot desconectar Matrix. Ai, perdó, això és una altra pel·lícula. Però ja capteu la idea. I és aleshores quan comencen les bufetades.

La pel·lícula, no sé si ha quedat prou clar, no us la recomane gens ni miqueta, però l’he triada per a parlar-vos-se’n perquè sembla curiós om gairebé totes les pel·lícules que giren entorn a la identitat digital presenten unes dosis de mal rotllo i to conspiratori prou elevades, és clar que també cal tenir en compte que un dels trets principals de la ciència ficció és la tendència al dramatisme. També thrillers prou recents, com per exemple la saga de El cas Bourne, aposten per intensificar la sensació de perill d’una connexió entre persona i ordinador (i per extensió, xarxa), en tant que aquesta limita la independència de l’ésser humà (Qui no ha sentit allò de: “A les 15.23 ha utilitzat la targeta de crèdit al Tesco per comprar-se una empanadilla!” “SÍ!!! El tenim!!”).

Tot i que potser altres gèneres podrien començar a explotar el tema de la identitat digital des d’altres perspectives, més quotidianes. L’anunci que Aaron Sorkin, el célebre guionista de la sèrie The west wing, de què pretenia fer una pel·lícula basada en en la vida dels inventors de la xarxa social Facebook va provocar una reacció col·lectiva a mig camí entre la riallada i el però què diu este home!. No sabem com resultarà aquest experiment, però el cas és que a gairebé moltes de les sèries actuals, els protagonistes ja fan referències a les seues pàgines de Facebook o MySpace i això reflexa amb quina normalitat aquestes noves formes de comunicació i relació estan essent assumides per bona part de la societat, independement de si particularment es parcipa en elles o no. Però no és un element primordial en l’argument, i potser no podria ser-ho mai a un gènere lleuger, de comèdia o dramèdia: fa 10 anys, a Tienes un e-mail, Meg Ryan i Tom Hanks tenien l’oportunitat de mantenir el misteri de qui era l’altre mentre s’enamoraven via a xat. Hui s’haurien vist els perfils al Facebook, s’hauria trencat la magia i la històra d’amor hauria acabat aquí.

Potser sols la ciència ficció i totes les variants del cinema d’intriga poden crear conflictes realment interessants respecte a aquests elements. En tot cas, estarem atents.

In Sorkin we trust.

Read Full Post »

Estos dies estem sentint moltes vegades el terme avatar, degut -principalment- a la nova pel·lícula de James Cameron, el director de l’arxi-coneguda Titanic.

Avatar de Habbo HotelEl terme avatar té vàries acepcions. Tot i que la majoria de nosaltres probablement l’associem a una forma d’identitat digital, l’arrel de la paraula avatar neix en la religió hindú. En aquesta religió, es coneix com avatar les diferents reencarnacions del déu Vishnú. Wikipedia també apunta que en algunes ocasions s’ha parlat de Jesucrist com un avatar de Déu.

Entenent açò, no és difícil entendre perquè en l’actualitat s’entén per avatar una “representació gràfica, generalment humana, que s’associa a un usuari per a la seua identificació en Internet”. Normalment són fotografies, dibuixos o representacions en tres dimensions de figures humanes. Així, és probable que tots recordeu que, a l’inici del videojoc Sims el jugador haguera de crear un avatar, una representació gràfica d’algun personatge, i afegir-li ulls, boca, pentinat, etc. Molts dels usuaris d’aquest joc acostumen a fer representacions, avatars, dels membres de la seua família o d’amics o coneguts seus, és a dir, representacions de personatges de la vida real.

Fa uns dies Jessica va parlar de Second Life, el un videojoc en línia molt popular on diferents avatars interactuen entre ells. Aquest programa permet a l’usuari crear un avatar que els representa dins el joc, per tal de tenir una segona vida, com el seu nom indica: posseir terres, construir, conéixer altres avatars, mantindre relacions, diàlegs i fins i tot sexe amb ells. A Espanya està guanyant popularitat, i fins i tot Gaspar Llamazares, d’IU, té un avatar propi.

D’altra banda, també trobem algunes xarxes socials on hi ha avatars. Habbo Hotel és una d’elles. A aquesta xarxa social l’usuari crea un avatar amb unes determinades característiques i es mou per un hotel, on hi ha diferents sales de xat. L’usuari pot agafar objectes, tenir mascotes, etc. I parlar amb altres usuaris mitjançant els seus avatars, que els representen dins el joc. És gratuït però per a tindre funcions addicionals cal pagar una quota.Avatar de Gaspar Llamazares a Second Life

Pel que sembla, cada cop es fa més evident que les persones estem, d’alguna manera, “multiplicant” les nostres vides amb totes les identitats digitals que ens podem crear a la xarxa. La nostra interacció, tot i que no siga física, amb altres persones mitjançant mons virtuals es cada dia més més habitual; el que fa que les relacions entre persones hagen canviat tant en els últims anys. De fet, hui en dia, poques persones -especialment les més joves- podem concebre una vida sense telèfon mòbil i sense internet; cosa que probablement ens ocorrerà en un futur, quan no puguem concebre les nostres vides sense les xarxes socials i sense les nostres “identitats digitals”.

Read Full Post »

“Quan Alícia (d’Alícia en el país de les meravelles”) travessa el mirall, es troba a si mateixa representada en un espai virtual que està ple de metàfores i referents del món real, però que de manera arbitrària es comporten de formes diferents. Nosaltres hem travessat el cristall amb Alícia per a convertir-nos en entitats digitals amb vides paral•leles. Encara que mai hem abandonat del tot el costat real, ens trobem representats virtualment com individus de maneres tan simples com un nom d’usuari (nikcname) en una sala de xat o tan complexes com un avatar tridimensional en Second Life”.

Aquestes paraules són de Paula Liliana Rodríguez, especialista en disseny multimèdia, durant la seua ponència al Festival Internacional de la Imatge a Colòmbia. I és que els jocs virtuals com l’esmentat, Second Life, encara que semble un autèntic guió d’una pel•lícula futurista, existeix avui en dia. Es tracta d’un món paral•lel i virtual on podem transformar-nos en un personatge, qualsevol que vulguem. Un món 3D amb el nostre propi avatar, que ens permet conèixer gent i interactuar mitjançant text i veu amb moltes altres persones que busquen el mateix.

Sens dubte, la presència d’un univers virtual és cada cop més generalitzada i prova d’això és les comunitats com Facebook, Flickr, Blogger… que, com ja hem comentat a aquest blog, augmenten de manera vertiginosa fins arribar a l’extrem de plantejar que qui no és present a les xarxes socials simplement és perquè no existeix. De fet, l’especialista en el tema Paula Liliana ja deia que la possibilitat de tenir un  cos sense cap tipus de limitació és molt atractiva pel que a hores d’ara algunes persones viuen la major part del tems dins la seua virtualitat. Ella mateixa assenyalava alguns casos com la d’uns joves del barri d’ Akihabara a Tòquio no eixien de les seues cases i demanaven a casa tot el que necessitaven per alimentar el seu cos.

És clar que aquests casos són els extrems d’aquest fenomen social però tampoc ens hauria de resultar tan escabellat ja que molts usuaris construeixen una identitat fictícia a la xarxa: una dona es fa passar per un home o a la inversa, menteixen sobre la seua edat… Per això, cal que reflexionem per un moment sobre si actualment ja vivim a l’altre costat del mirall d’Alícia o en un futur proper podríem parlar clarament de dues realitats ben diferenciades, la real i la virtual.

Read Full Post »