Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘xarxa’

En 2010 s’acompleixen 20 anys de dominis “.es” a la xarxa. Per a cel·lebrar aquest aniversari, l’entitat pública empresarial Red.es ha confeccionat una llista amb els 20 millors dominis .es d’aquests últims vint anys. Entre d’altres, trobem pàgines tant diverses com ara la pàgina de l’empresa d’alimentació Gallina Blanca, la pàgina del grup de comunicació de RTVE , o la del periòdic El Mundo . Si teniu curiositat, podeu accedir a la llista completa clicant ací. De les primeres 500 web enregistrades al Network Information Center, només dues apareixen a la llista de les 20 premiades: la pàgina de la seguretat social  i la de RTVE. Red.es és una entitat pública empresarial dependent de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, la finalitat de la qual és la de donar impuls a la societat de la informació mitjançant projectes conjunts amb les diputacions provincials, comunitats autònomes, etc. Pel que hem pogut saber a partir de les dades proporcionades per la seua pàgina web, en l’actualitat hi ha 1.199.422 pàgines web amb domini .es enregistrat, un número superior al de pàgines web amb el domini internacional .com. Quan, en 1990 s’extinguia Arpanet -avantsala de l’actual Internet i que tenia fins militars- i amb la proliferació d’Internet i del World Wide Web inventat per Tim Baners-Lee, neixia la primera pàgina web amb domini .es, de la mà del Network Information Centre . El Network Information Center és l’òrgan destinat a gestionar la concessió de dominis .es a la xarxa, en el cas d’Espanya i pertany també a Red.es. Després de la pàgina del NIC, aparegueren dues pàgines més: la de l’Institut Astrofísic de Canàries  i la de l’Institut d’Estudis Catalans . Aquests últims, a més a més, van ser també els primers a utilitzar el domini .cat quan aquest va aparéixer (els catalans, com sempre, a l’avantguarda). Tot i que no es coneix la data exacta de l’aparició d’aquestes dues pàgines web pioneres, sabem que al maig de 1991 ambdues existien ja a la xarxa. Pel que fa a les universitats, la primera en enregistrar la seua pàgina web amb domini .es fou la de Saragossa , al juny de 1991. A la pàgina web de http://www.red.es també es donen consells als usuaris d’Internet en cas que aquestos siguen víctimes d’algun cas de phishing. L’entitat pública empresarial, junt amb l’Institut Nacional de Teconologies de la Comunicació (INTECO) proporcionen un correu electrònic (fraude@cert.inteco.es) al qual es poden adreçar els usuaris víctimes del frau electrònic, per a que Red.es i l’Inteco investiguen la pàgina web sospitosa de cometre delicte i la bloquegen, en cas que aquesta siga de domini .es. Sembla curiós veure que totes aquestes entitats i empreses existeixen, que darrere de l’enorme entramat de la xarxa hi ha algú que posa ordre. Perquè, clar, nosaltres -usuaris corrents d’Internet- fem ús d’aquesta eina tecnològica cada dia i no podem arribar a pensar quanta gent hi ha darrere d’això per fer-ho possible.

Read Full Post »

Si ara mateix et digueren que una empresa d’alta tecnologia t’ha posat un investigador al darrere, el més probable és que t’entre el riure. Després ja probablement t’espantaràs i cridaràs a ta mare i als GEOS -en eixe ordre- però la primera reacció serà la rialla incrèdula: a mi?, què m’han d’investigar a mi?

En aquest blog hem parlat diversos cops de com tots els moviments que fem a la xarxa queden “enregistrats” mitjançant aplicacions informàtiques com les cookies, i són susceptibles de ser emmagatzemats per grans empreses i institucions, cada cop més interessades en disposar d’aquest tipus de dades. Aquest interès té un origen fàcilment d’esbrinar; és, clarament, comercial. No obstant, podríem dir que cada cop més, aquestes tendències estan deixant de ser una original o espavilada estratègia de marqueting, i esdevenint una autèntica necessitat per al món comercial.

Malgrat la seua omnipresència als mitjans actualment, resulta més que discutible l’utilització del terme “crisi econòmica” per a referir-se a què General Motors està fent menys diners que altres anys, o que els brokers de Down Street ho estan passant molt malament, pobres, sense diners per pagar-se els 4 Ferraris. No obstant, se’m permetrà, espere, utilitzar la paraula en el seu sentit de canvi, de gir dràstic, per referir-me a la situació en què, efectivament, es troba aquest sistema econòmic basat en el consum, sobretot pel que a la publicitat, a l’atreure a nous clients: actualment, els mercats estan saturats. D’una banda, la publicitat a la nostra vida és un fet tan assimilat que per ella mateixa ja no fa efecte; almenys, no l’efecte esperat: la compra immediata, s’entén. D’altra banda, ara tothom té un iPod o dos o tres, un cotxe mínim per família (per no dir per cap) i DVD, i càmera de fotos i mòbil d’ultimíssima generació. Ja poca cosa més es pot absorbir. Aquest fet està comportant que, com deien, les grans empresses estiguen apostant per tècniques d’especialització pel que fa al client: qui és?, què vol?, com puc fer que s’adone de què sóc jo el que li ho pot proporcionar?

Com explica Stephen Baker, periodista nord-americà que fins recentment escrivia a la revista d’informació econòmica BusinessWeek, la idea és que “un madrileny que llegeix un article sobre París i consulta els preus sobre un vi tint de Burdeus tindrà més possibilitats que la resta, segons raona un programa automatitzat, de fer click a un anunci d’Air France. Així que li’n posen un mentre navega per la xarxa.” Les empresses cada cop basen més les seus estratègies en aquestes deduccions.

Baker va escriure un reportatge publicat fa dues setmanes a El País, Ens vigilen, que ha inspirat el tema d’esta entrada. Ell és l’autor de Els Numerati, un llibre que explica el sorgiment de companyies formades per gent especialitzada en matemàtiques i en interpretació da dades, que es dediquen a recollir i interpretar en base a les activitats dels usuaris a la xarxa, per tal de poder definir patrons de conducta dels usuaris. Baker ho explica així:
Cada dia produim moltíssimes dades senzillament pel fet de viure al món modern. entrem a pàgines web, canviem de canal, passem per peatges, comprem amb targetes de crèdit, i cridem pel mòbil. Ara, en una de les iniciatives més gran del segle XXI, un intel·ligent grup de matemàtics i científics de la informàtica està començant a passar pel tamís totes aquestes dades per tal de disseccionar-nos i dibuixar els nostres passos al mapa. El seu objectiu? Manipular el nostre comportament – el que comprem, el que votem – sense que ens n’adonem.

Tot plegat sona tremendament conspirador i danbrownesc, però no ho és tant. Cataphora és una empresa que s’anuncia com “l’empresa lider proveïdora de models de conducta basats en recerca i control de dades.” A la seua plana web, expliquen clarament que durant huit anys, hem ajuntat emprentes digitals deixades per individus i organitzacions durant el transcurs de la seua vida quotidiana. Hem utilizat aquestes petjades per ajudar els nostres clients(investigadors, agents de recursos humans, de seguretat i educació, entre d’altres) a entendre les accions dels seus empleats, per així mitigar conseqüències perilloses ocasionals.

Poca broma, amb aquestos.

Tot açò fa pensar que, en algun moment no massa llunyà, es pendrà alguna mesura legislativa per part dels governs per tal de protegir aquestes dadesi evitar així que les empreses i institucions en fagen un ús despropocionat i il·legítim. Com sempre, la realitat avança molt més ràpidament que les lleis. No obstant, des d’aquí us volem proposar una qüestió més profunda, més filosòfica, si voleu dir-li així.

Friederich Nietzsche afirmava que el llenguatge era la ferramenta que els humans havíem construit per tant de controlar una realitat que se’ns presentava adversa: amb l’establiment de noms arbitraris, ens sentim més en control de la situació. Tota tecnologia que l’home ha anat ideant i perfeccionant des d’aleshores ha tingut exactament el mateix objectiu: controlar allò a altre i, en un última instància, als altres. No obstant, fins a quin punt pensem dur aquesta ànsia definitòria, perfiladora, controladora? Tan terrible seria deixar més espai a allò inesperat, a la sorpresa o senzillament, a la intimitat? No penseu que tenim cert dret a fer un poc, com aquell que diu, el que ens dóna la gana, sense que passe a formar part d’una complicada equació, la solució de la qual li comportarà una pujada de vendes a X empresa?

Ens agradaria moltíssim escoltar les vostres opinions i us convidem a fer-ho, però ja sabeu: aneu amb compte. Que ens vigilen.

Read Full Post »

La llengua sempre ha estat considerada com un dels elements més definitoris d’una nació i/o cultura, si no el que més. Com diu l’autor Michael Billig al seu llibre Nacionalisme Banal, “el nacionalisme és una forma històricament específica de consciència” i per tal que aquesta puga donar-se, s’han de posseir discursos de nacionalisme, és a dir, “frases i punts de vista que poden ser identificats convecionalment com nacionalistes o patriòtics.” És a dir, un discurs que articule el sentiment, paraules capaç d’expressar-lo i defensar-lo.

A aquest blog ja he comentat diverses vegades com moltes comunitats culturals, sobretot aquelles de tipus minoritari i, normalment, en situació d’inferioritat respecte a una altra cultura més forta, s’han esforçat per trobar i consolidar el seu espai a la xarxa, per així poder continuar enfortint-se. Però aquesta labor no sols queda reduïda, com es podria pensar, a pàgines de tipus idiològic o polític de caire reivindicatiu, sino que molts cops també trobem casos més “pragmàtics” de defensar una particular forma d’expressió.

Quants de vosaltres heu utilitzat alguna vegada un diccionari on-line o heu consultat el celebèrrim soft-català? Sabieu que a la xarxa podeu trobar diccionaris de swahili-anglès? Penseu que aquest tipus de projectes són casuals, que es poden englobar en aqueixa noció de “a Internet trobes de tot”, o més bé són reflexe del que comentàvem abans?

Un projecte que crida l’atenció és el dels Wikidiccionarios, un altre projecte de la Wkipèdia a Espanya. Actualment, aquest diccionari en línia construit pels mateixos usuaris compta amb 322 llengües i més de 41000 entrades, in crescendo. És un projecte encara en construcció i, que per tant, ara mateixa potser no resulta tan util com d’altres similars a la xarxa. A més, obviament, pel moment, aquelles llengües amb més material són les majoritàries, però no deixa de ser curiós trobar gent que s’ha molestat en rescatar en cara que siguen dues paraules del crioll haitià i explicar a la resta què volen dir.

Es podria raonar amb tota legitimitad que la intenció predominant en tots aquests projectes és la d’apostar per un coneixement més lliure i accessible, cosa que comporta que la preocupació per un ús correcte de la llengua – principal transmissora d’aquest- en siga una conseqüència lògica, més que no pas la reivindicació d’un o altre tipus d’identitat.

No obstant, no sembla més aviat que les dues premisses van de la mà? Tot podria reduir-se, fins i tot, al respecte i l’admiració cap a la diversitat del saber i a les ganes de preservar aquest front a una manera de pensar única, que rebutja la resta.

Read Full Post »

No cal dir que tot el que fem en Internet va quedant registrat en els diferents servidors, pàgines webs, messengers, etc., i en moltes ocasions poden instal·lar cookies que van registrant informació d’índole personal, i que per tant poden envair la nostra intimitat. Per aquest motiu moltes organitzacions, empreses i persones particulars busquen una manera de navegar, comentar, o publicar algun article (sense ser localitzats), sota un complet anonimat a Internet.

Cada vegada que ens connectem a un lloc Web, aquest coneix automàticament la nostra adreça IP, la pàgina des de la qual procedim i de vegades fins i tot la nostra adreça de correu electrònic A partir d’aquest moment, dependrà del servidor i de la seva política sobre intimitat el que es farà amb aquesta informació. Amb ajuda de les cookies es pot personalitzar encara més la informació recaptada sobre els visitants, registrant les pàgines més visitades, les nostres preferències, on hem estat, temps de la visita, etc. Amb tots aquests elements es poden confeccionar perfils d’usuari cada vegada més exhaustius i detallats, amb informació molt personal que pot adquirir un valor considerable en mans de cases publicitàries, i per la qual es paga diners.

Amb aquestes dades i mitjançant programes de recerca de persones per la seva adreça de correu, es pot obtenir la identitat del cibernauta, incloent el seu nombre de telèfon, adreça, i més. Per exemple, la xarxa de DoubleClick va ser capaç d’identificar les preferències sobre vacances en creuers de més de 10 milions de persones a la xarxa. Gràcies a aquesta informació, els enviava anuncis depenent dels seus gustos.

Un dels programes que ens ajuden a navegar de manera anònima és Tor. Es tracta d’un sofware lliure que ajuda a defensar-se contra l’anàlisi de tràfic, una forma de vigilància de la xarxa que amenaça la llibertat personal i la privadesa, la confidencialitat en els negocis i relacions, i la seguretat de l’estat. La idea de Tor és servir com a defensa ocultant la identitat de l’usuari mitjançant l’ús d’una llarga xarxa de servidors que despisten o d’alguna manera esborren la nostra petjada en Internet i permeten així navegar anònimamente per Internet.

Així, aquest programa aconsegueix ocultar la verdadera identitat de l’usuari mitjançant l’ús de distints servidors aleatoris amb un resultat important: navegar de manera segura a la xarxa.

Actualment ja són milers de persones d’arreu del món qui utilitzen Tor per múltiples raons: periodistes i bloggers, treballadors pels drets humans, forces de l’ordre, soldats, corporacions, ciutadans de règims repressius, i ciutadans ordinaris.

Read Full Post »

Si tens un amic Erasmus o tu mateix has estat fora del teu país durant un espai llarg de temps, de segur que si has tingut el més mínim accés a Internet, no t’has pogut estar de consultar pàgines web que et pogueren fer un resumet del que estava passant per ta casa. Això per no parlar dels correus que has escrit als amics, de les fotos que has penjat pel tuenti o pel facebook per mostrar-los com de bé t’ho estàs parlant i alguna activitat per l’estil que, en definitiva, t’ha ajudat a sentir-se més prop de la teua llar.

La globalització és un concepte ampli i complex, que alguns doten d’un caràcter més cultural, i altres en canvi s’adhereixen a la connotació més econòmica. No obstant, a l’epicentre del seu significat trobem l’homogeneïtzació d’una sèrie d’hàbits a nivell global (que es dóna especialment a l’anomenat primer món), propiciat sobretot pel desenvolupament d’uns mitjans de comunicació cada cop més ràpids i capaços de transmetre un major nombre d’informació.

Un dels efectes més importants d’aquest procés ha estat el que concerneix a la possible desaparició o degració de les cultures pròpies de cada regió del món. Alguns són optimistes i parlen de “cosmopolitisme”; altres no ho veuen tot tan bonic, i alerten de la destrucció de maneres de vida autèntiques en favor d’altres alienes i artificials, provinents sobretot de la cultura basada en el consum de masses exportada dels Estats Units.

Però i si les identitats culturals i/o nacionals hagueren trobat per fi un mitjà de comunicació que, en lloc de debilitar-les més encara, les ajuda a arrelar-se amb força a les mentalitats i esperits dels seus membres?

Els estudis que parlen sobre el tema encara ho fan amb cautela, però diversos profesors experts en sociologia, com el professor de la Universitat d’Oslo Thomas Hylland, estan plantejant que la xarxa està esdevenint un espai de trobada per tot tipus de nacions, “des de nacions que han perdut el seu territori, com els Afrikans al sud d’Àfrica), nacions que per motius polítics han quedat disperses (com els Tamil a Sri Lanka), nacions que passen llargues temporades a l’estranger (com els països escandinaus i les seues enormes comunitats a Espanya durant l’hivern), o nacions les ciutadans de les quals treballen fora de forma temporal o permanentment.”

Però no cal anar-se’n tan lluny per a comprovar aquesta tendència. Et propose una mena de joc perquè ho veges per tu mateix: obri una pàgina de Google i tecleja “españoles en amsterdam”, “valencians a França”, “catalans a Berlín” o fins i tot “british in Spain”. Fòrums d’intercanvi, pàgines de Facebook, centres culturals, propostes d’amistat, de tàndem, d’ajuda econòmica… Tot dut a terme per una colla d’expatriats (com ells mateixos s’anomenen en molts casos) que es resisteixen a desarrelar-se de les seues llars i cultures, i que troben una manera de reconnectar amb elles ajudant i fent comboi amb gent a la seua mateixa situació.

És clar que açò també té una part que podríem dir-ne negativa, allò tan famós de “em vaig gastar una pasta per estar tres setmanes a Londres, i va i resulta que entre que l’alberg estava ple de madrilenys, gallecs i aragonesos, teníem wifi a l’habitació, i ma mare em cridava dos vegades al dia, allí no hi havia qui parlara anglès!”. I tampoc és eixa la idea.

No obstant, no deixa de ser un fenómen interessant aquesta inquietud (que alguns condemnaven a desaparéixer, però ja s’està veient més resistent del que semblava) de cercar maneres de reafirmar-nos en el que som, en la nostra diferència respecte a uns, i compenetració respecte a altres, sobretot en trobar-nos fora de context.

Read Full Post »

hotmail-hackLa suplantació d’identitat digital, cada cop més fàcil
El portal de notícies BBC Món alertava fa apenes unes setmanes d’un dels majors i més propers casos de suplantació d’identitat amb un gran titular: “Publiquen la informació d’accés a 10 mil comptes de Hotmail”.
La web que va publicar les contrasenyes fou Pastebin.com, un xat online. L’entrada en el fòrum, que ara ha estat esborrada, detallava les contrasenyes d’uns 10.000 comptes de correu de Hotmail amb dominis @hotmail.com, @live.com i @msn.com. Els comptes corresponien a usuaris amb noms que comencen amb les lletres a i b i la majoria estaven localitzats a Europa. Així que alerta, perquè si per exemple et diuen Beatriu o Àlex, la teua contrasenya possiblement siga ja coneguda per una gran quantitat d’internautes!
Pel que sembla els comptes haurien estat “hackeats” mitjançant tècniques de phishing (tècnica que utilitzen els hackers per aconseguir información dels usuaris d’Internet). Microft sosté que els atacants no han entrat en les seues bases de dades, sinó que han captat la informació a través de  mitjans enganyosos.
Davant els fets ocorreguts, milers d’usuaris -afectats o no-, es troben en una situació d’alerta després d’adonar-se com de fàcil es suplantar les identitats digitals i accedir a informació totalment privada i personal.
Internet és un món que en absolut pot ser controlat amb tot el que això suposa. No obstant, com a usuaris hem d’anar en compte amb la informació que tranquil·lament proporcionen a la xarxa. Per exemple, milers d’internautes proporcionen amb total naturalitat les seues contrasenyes a llocs tan conegut con “qui et bloqueja al MSN”.
A més,la majoria d’usuaris utilitzen dades personals per crear les seus claus digitals. Els experts asseguren que més d’un 50% de les contrasenyes responen a algun aspecte personal com la data de naixement, el nom del nuvi o la nuvia… Sens dubte informació que qualsevol altre usuari imagespot aconseguir sense la necessitat de ser un expert informàtic. Per exemple a Facebook, es més que fàcil saber quin dia és el nostre aniversari i amb això, inconscientment, estem donant via lliure a que ens suplanten la identitat.
En definitiva, la millor mesura de seguretat per a mantenir segurs els nostres comptes és tenir sentit comú, canviar les claus periòdicament, no utilitzar claus fàcils d’endevinar i no utilitzar la mateixa per a tots els serveis.

Read Full Post »

Les xarxes socials: un cúmul d'identitats

Les xarxes socials: un cúmul d'identitats

Identitat digital, identitat geogràfica, identitat cultural, identitat religiosa… i, fins i tot, identitat racial. Aquest últim és l’eix vertebrador de la xarxa social online Black Planet (www.blackplanet.com), que des dels seu naixement l’any 1999, ha anat captant nombrosos adeptes i seguidors, fent créixer el seu nombre d’usuaris, que tenen en comú, principalment, una característica: el seu color de pell.

Black Planet és una xarxa social llençada al setembre de 1999 pel seu creador, Omar Wasow. Segons dades de wikipedia, al juny de 2007 la xarxa comptava amb 16’5 milions d’usuaris, els quals, en fer la seua inscripció a la web, han d’indicar la seua raça ( les opcions que s’ofereixen són “asiàtic o de les Illes del Pacífic”, “negre o aframericà”, “hispànic o llatí”, “americà nadiu”, “blanc” o “altra”). A primera vista, el fet de donar-li tanta importància a la raça podria considerar-se una mica sectari, però és que no cal oblidar amb quin objectiu es va crear aquesta xarxa: la de donar suport i fer més forts els llaços d’unió d’una comunitat molt gran i durant molts anys molt oblidada a un país tan cosmopolita i nodrit de gents tan variades com són els Estats Units.

En l’actualitat, BlackPlanet dóna la possibilitat als seus membres d’obtenir una pàgina web personal, una adreça de correu electrònic, sales de xat, servici de missatgeria instantània, informació laboral i notícies. Per a molts el portal és un mitjà per fer-se publicitat i trobar feina.

Fent una ullada superficial a la xarxa, està clar que té molt d’èxit entre la comunitat hispana i llatinoamericana dels E.U.A. Tot i que molts asseguren que la fan servir per trobar feina i fer nous amics, moltes fotos de perfil són d’allò més provocatives i, segons el que han afirmat molts usuaris, hom acostuma a utilitzar-la per buscar relacions amoroses. No obstant això, la xarxa social està regulada per persones que vigilen el contigut de les fotografies i que sancionen o fins i tot tanquen els comptes d’aquells usuaris que fan un ús il·lícit del seu perfil.

En qualsevol cas, resulta vertaderament impactant veure com una xarxa social i tot l’entramat que al seu voltant comporta puga estar organitzada en torn a la raça dels seus usuaris. Qui sap si, dins d’uns anys, quan Espanya siga més cosmopolita i els inmigrants que, durant els últims anys, han arribat al país per quedar-se tinguen fills i descendència, naixeran ací xarxes socials del mateix tipus que BlackPlanet. Tot pot passar, no?

Read Full Post »

És clar que tu no ho has fet mai de la vida, però segur que sí que alguna vegada t’has trobat un amic xatejant amb una tal Lorena de Sevilla, sexòloga, que tenia de sexòloga i de sevillana el mateix que el teu amic d’astronauta aragonés. Però allà estan el dos, soltant troles virtuals, perquè com és tot a Internet no passa res. Com es diu, el que passa en el xat de Terra es queda en el Xat de Terra.

S’entén per identitat digital la projecció social d’un usuari als llocs web i xarxes socials que visita amb freqüència. Pot fer-ho mitjançant un pseudònim o nick o amb el seu nom real, però com que l’espai de socialització. És a dir, el Pepito Cognomtípic1 Cognomtípic2 que no deixa d’enviar-te besos pel tuenti potser igual de pesat que el Pepito de carn i ossos, però l’espai de comunicació canvia. Tots els “tio bo!!!1!!” que et deixa al tauló formen part de la seua identitat digital, de com és ell a la xarxa, com s’hi comporta.

Els bloggers són el cas paradigmàtic, sobretot aquells coneguts a la blogosfera. Per exemple, tots els membres del blog de crítica Vaya Tele (com molts altres de l’empresa Weblogs) són persones amb les seues vides exteriors a la xarxa, clar està, però dins d’aquesta són analistes de sèries de televisió, de moda, crítics de cinema, etcètera, i se’ls coneix com a tal. Tot i que tinguen un pseudònim, aquest no està amagant la seua identitat “real”, sinó que senzillament n’està representant d’altra, la digital.

Ara bé, no sempre és així. De la mateixa manera que la xarxa permet crear-se un perfil sòlid dins d’aquesta, i fins i tot arribar a ser “famós”, també deixa un ampli espai per a prescindir de la identitat, de diluir-la en l’espai cibernàutic. Vaja, que ningú li recriminarà mai al teu amic haver-se fet passar per un membre de la NASA afincat a Saragossa.

Les planes web solen demanar dades als seus usuaris, però bàsicament ho fan per interessos comercials, per a poder negociar les quotes amb els anunciants que les financien en base al perfil de visitants que rep la web. Per tant, com que és més que probable que no mentiràs sobre la teua edat, tant els té que et digues Dolors com Maria encara que sigues un Paco dels de tota la vida, mentre el correu electrònic que els dones funcione (una excepció són, és clar, les pàgines destinades a coses “oficials”, com les bancàries o la de la universitat). Si és veritat que existeixen mètodes d’identificació mitjançant la localització de la direcció IP (una funció que, per exemple, permet blocar a usuaris anònims especialment toca-nassos), però o bé perquè es coneix més bé la xarxa que qui la va inventar, o bé perquè se les enginya per a no destacar massa negativament, l’usuari que ho dessitge pot fer de l’anonimat la seua pròpia identitat, encara que ens semblen termes un poc contradictoris.

D’una banda pot semblar fins i tot utòpic, i de fet, hi ha alguna cosa alliberadora en allò de poder desvinclar-se de la identitat pròpia. S’ha vist que persones que en la socilització cara a cara es troben incòmodes, a la xarxa actuen de forma més desinhibida i això pot fins i tot ajudar-los a superar la seua timidesa. No obstant, les intencions de molts usuaris anònims no solen ser tampoc massa nobles, i és aquí quan apareix el típic que aprofita “que no el coneixen” per a mentir descaradament sobre sa vida en el millor dels casos i, en el pitjor, muntar brega per les pàgines d’altres usuaris, com podria ser el cas dels famosos trolls.

La conclusió d’açò vindria a ser que el millor és, com sempre, construir la teua identitat digital com et vas construir l’altra: al teu gust, i sent sincer amb tu mateix. És clar que pots optar per la mentira, però… Atent a les conseqüències.

Read Full Post »

Els estereotips també tenen la seua presència a la xarxa. Simplement el fet d’introduir les  paraules “mujeres informáticas” al cercador Google així ho demostra: quatre dels deu primers resultats duen a pàgines on s’expliquen acudits sobre la relació entre les dones i la informàtica intentant deixar en evidència la seua intel·ligència i amb un alt contingut sexual on es qüestionen les seues capacitats professionals a aquest àmbit.

No obstant això, la presència femenina a la xarxa és cada vegada més important. Hi ha nombrosos exemples d’espais creats especialment per fomentar l’ús d’Internet com una eina de comunicació, de relació i de participació de les dones en l’exercici de la ciutadania per superar l’exclusió digital per raó demujer internet gènere. Exemples d’açò són Dones en Xarxa (www.donesenxarxa.cat) i Mujeres en Red. Periódico feminista (http://www.mujeresenred.net/) que més enllà de ser unes xarxes d’opinions i noticies al voltant dels drets de les dones, comencem a impulsar accions d’intervenció social directa amb les dones.

I és que Internet és un mitjà per a tots. No importa si ets home o dona. El que realment importa són els coneixements, l’experiència i l’interès per l’aprenentatge continu que aquest nou mitjà duu implícit.

Les dones del nostre país estan entrant sense presses, però sense pauses a la xarxa. La seua presència és molt diversa, tant com possibilitats presenta Internet: estan presents a les diferents xarxes socials, posseïxen el seu propi espai personal, participen en el desenvolupament de les noves tecnologies, etc.

De fet, aquests espais creats per dones tenen una concepció de la xarxa com un lloc ideal per dur endavant el projecte de fer visible la figura femenina, trencant així amb les dificultats que aquestes s’han trobat per a participar en les organitzacions tal com s’han concebut tradicionalment: de forma jeràrquica.

Sens dubte, Internet suposa una oportunitat immenses i oferix possibilitats i usos diversos: contactar amb altres persones, crear grups de relació i d’interès, formar xarxes i especialment facilitar un espai on generar i accedir a la informació de forma alternativa. D’aquesta manera es superen alguns aspectes que han suposat una dificultat per a les dones, com per exemple la històrica invisibilitad de la seua mirada.


Read Full Post »

El passat setembre es van complir quatre anys de l’aprovació del domini .cat, un domini genèric (açò vol dir, no estrictament territorial com el .es o el .it) pensat per acollit la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet. El registre va començar a funcionar el 13 de febrer de 2006, i a finals del primer semestre de 2009, la Fundació Puntcat, promotora de la iniciativa, comptava ja 36710 registres, amb més de 50 milions de documents indexats pels cercadors, ai amb renovacions que arriben al 80% anual.

El domini .cat funciona igual que qualsevol altre domini: hi ha una sèrie de pàgines web registradores o hostings (com, per exemple, www.nominalia.cat o www.interdomain.net) on ubicar  el domini, gestionat per la Fundació Puntcat. Aquest es concedeix a qualsevol entitat de tipus privat, públic, particular o col·lectiu que acomplisca les condicions fonamentals: utilitzar el català com a llengua fonamental a les seues comunicacions en línia i/o promocionar la cultura catalana a la xarxa.

A setembre de 2006, Amadeu Abril, president de la PuntCat, presentà un document a la ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) explicant l’estat de la iniciativa un any després. En aquest informe s’incloïen també els objectius principals que perseguia la creació del domini .cat: d’una banda, el reconeixement d’una identitat a una comunitat en particular; en segon lloc, l’impuls a la llengua catalana també en Internet i, sobretot, la cerca de visibilitat: “és difícil existir sense un seient a les Nacions Unides o un exèrcit. A diferència d’altres, nosaltres hem de provar que existim cada dia.”

La proposta del .cat fou presentada en març de 2004, amb el suport de 65000 particulars i 2600 entitats i empreses, com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el Gremi d’Editors de Catalunya, o el Cercle Tecnològic de Catalunya. Aquest ampli suport i l’existència d’una comunitat lingüística usuària potencial del domini van ser decisius en l’aprovació i posada en marxa d’aquest.

El projecte també va rebre crítiques en el seu moment de naixement, en tant que molts internautes no consideren lícit aquest deslligament del .es, el domini referent al territori de l’Estat Espanyol. Hi ha qui ha arribat a dir que “aquest era el primer pas per a la independència política de Catalunya.”

Una afirmació d’aquestes característiques simplifica la qüestió de manera errònia, fins al punt que cal recordar les paraules de l’Amadeu Abril quan diu que “una llengua sense prestigi morirà de manera inevitable.” El domini .cat permet la utilització de grafies com l·l, ç o ü als noms dels dominis- En el moment en què es considera que no són prou bones o dignes per a la xarxa,  s’està menyspreant la llengua, excloent-la de dur a terme la seua funció principal com a tal: servi com a via de comunicació a qualsevol àmbit que siga capaç d’abastar.

El domini .cat impulsa i ajuda a mantenir el català viu a Internet, tot un univers cada cop amb més pes a la vida social, i on hi ha lloc per a totes les veus que desitgen fer-se escoltar- Sembla lògic, doncs, que també el català tracte de consolidar el seu espai a la xarxa.

Read Full Post »