Investigadors virtuals

Si ara mateix et digueren que una empresa d’alta tecnologia t’ha posat un investigador al darrere, el més probable és que t’entre el riure. Després ja probablement t’espantaràs i cridaràs a ta mare i als GEOS -en eixe ordre- però la primera reacció serà la rialla incrèdula: a mi?, què m’han d’investigar a mi?

En aquest blog hem parlat diversos cops de com tots els moviments que fem a la xarxa queden “enregistrats” mitjançant aplicacions informàtiques com les cookies, i són susceptibles de ser emmagatzemats per grans empreses i institucions, cada cop més interessades en disposar d’aquest tipus de dades. Aquest interès té un origen fàcilment d’esbrinar; és, clarament, comercial. No obstant, podríem dir que cada cop més, aquestes tendències estan deixant de ser una original o espavilada estratègia de marqueting, i esdevenint una autèntica necessitat per al món comercial.

Malgrat la seua omnipresència als mitjans actualment, resulta més que discutible l’utilització del terme “crisi econòmica” per a referir-se a què General Motors està fent menys diners que altres anys, o que els brokers de Down Street ho estan passant molt malament, pobres, sense diners per pagar-se els 4 Ferraris. No obstant, se’m permetrà, espere, utilitzar la paraula en el seu sentit de canvi, de gir dràstic, per referir-me a la situació en què, efectivament, es troba aquest sistema econòmic basat en el consum, sobretot pel que a la publicitat, a l’atreure a nous clients: actualment, els mercats estan saturats. D’una banda, la publicitat a la nostra vida és un fet tan assimilat que per ella mateixa ja no fa efecte; almenys, no l’efecte esperat: la compra immediata, s’entén. D’altra banda, ara tothom té un iPod o dos o tres, un cotxe mínim per família (per no dir per cap) i DVD, i càmera de fotos i mòbil d’ultimíssima generació. Ja poca cosa més es pot absorbir. Aquest fet està comportant que, com deien, les grans empresses estiguen apostant per tècniques d’especialització pel que fa al client: qui és?, què vol?, com puc fer que s’adone de què sóc jo el que li ho pot proporcionar?

Com explica Stephen Baker, periodista nord-americà que fins recentment escrivia a la revista d’informació econòmica BusinessWeek, la idea és que “un madrileny que llegeix un article sobre París i consulta els preus sobre un vi tint de Burdeus tindrà més possibilitats que la resta, segons raona un programa automatitzat, de fer click a un anunci d’Air France. Així que li’n posen un mentre navega per la xarxa.” Les empresses cada cop basen més les seus estratègies en aquestes deduccions.

Baker va escriure un reportatge publicat fa dues setmanes a El País, Ens vigilen, que ha inspirat el tema d’esta entrada. Ell és l’autor de Els Numerati, un llibre que explica el sorgiment de companyies formades per gent especialitzada en matemàtiques i en interpretació da dades, que es dediquen a recollir i interpretar en base a les activitats dels usuaris a la xarxa, per tal de poder definir patrons de conducta dels usuaris. Baker ho explica així:
Cada dia produim moltíssimes dades senzillament pel fet de viure al món modern. entrem a pàgines web, canviem de canal, passem per peatges, comprem amb targetes de crèdit, i cridem pel mòbil. Ara, en una de les iniciatives més gran del segle XXI, un intel·ligent grup de matemàtics i científics de la informàtica està començant a passar pel tamís totes aquestes dades per tal de disseccionar-nos i dibuixar els nostres passos al mapa. El seu objectiu? Manipular el nostre comportament – el que comprem, el que votem – sense que ens n’adonem.

Tot plegat sona tremendament conspirador i danbrownesc, però no ho és tant. Cataphora és una empresa que s’anuncia com “l’empresa lider proveïdora de models de conducta basats en recerca i control de dades.” A la seua plana web, expliquen clarament que durant huit anys, hem ajuntat emprentes digitals deixades per individus i organitzacions durant el transcurs de la seua vida quotidiana. Hem utilizat aquestes petjades per ajudar els nostres clients(investigadors, agents de recursos humans, de seguretat i educació, entre d’altres) a entendre les accions dels seus empleats, per així mitigar conseqüències perilloses ocasionals.

Poca broma, amb aquestos.

Tot açò fa pensar que, en algun moment no massa llunyà, es pendrà alguna mesura legislativa per part dels governs per tal de protegir aquestes dadesi evitar així que les empreses i institucions en fagen un ús despropocionat i il·legítim. Com sempre, la realitat avança molt més ràpidament que les lleis. No obstant, des d’aquí us volem proposar una qüestió més profunda, més filosòfica, si voleu dir-li així.

Friederich Nietzsche afirmava que el llenguatge era la ferramenta que els humans havíem construit per tant de controlar una realitat que se’ns presentava adversa: amb l’establiment de noms arbitraris, ens sentim més en control de la situació. Tota tecnologia que l’home ha anat ideant i perfeccionant des d’aleshores ha tingut exactament el mateix objectiu: controlar allò a altre i, en un última instància, als altres. No obstant, fins a quin punt pensem dur aquesta ànsia definitòria, perfiladora, controladora? Tan terrible seria deixar més espai a allò inesperat, a la sorpresa o senzillament, a la intimitat? No penseu que tenim cert dret a fer un poc, com aquell que diu, el que ens dóna la gana, sense que passe a formar part d’una complicada equació, la solució de la qual li comportarà una pujada de vendes a X empresa?

Ens agradaria moltíssim escoltar les vostres opinions i us convidem a fer-ho, però ja sabeu: aneu amb compte. Que ens vigilen.

Read Full Post »