Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘identitat digital’

I amb aquesta, arribem a la que -almenys de moment- serà l’última entrada del nostre bloc. Durant aquest temps ens hem identificat de mil maneres i hem tractat de trobar el nostre lloc, aquell compartit per la gent i les comunitats d’internautes que més se’ns assemblen. Ens hem identificat amb molts caracters, moltes idees, moltes maneres de pensar i d’actuar i ens hem adonat que a aquest món, el virtual, es produeix una mena d’analogia del que ocorre al món real: les persones creem espais, comunitats 2.0, on diversos usuaris (coneguts o anònims) interactuen, participen i comparteixen aficions, idees, pensaments… Hi ha xarxes socials per a tots els gustos (per edats, per races, per religions…), pàgines web que exploten les inquietuds ecologistes dels internautes per tal de treure’n profit econòmic, pàgines i portals dedicats a persones de diferents opcions sexuals, dominis de pàgines web de multitud de comunitats ètniques o nacionals… i fins i tot, jocs en xarxa que permeten a l’usuari viure una segona vida, com és el cas de Second Life.

Si tot açò evoluciona amb la rapidesa que ho ha fet fins el moment, què serà de nosaltres dins d’uns anys? Arribarem a confondre la nostra identitat física o “real” amb la nostra identitat digital? Viurem algun cas de suplantació de la identitat? Utilitzaran els governs mètodes com aquest per “esborrar” persones del mapa? Arribarà a ser la nostra identitat digital més important que la física o jurídica? Cap on evolucionem?

S’accepten opinions, vaticinis i conspiracions! Gràcies de part de tots als que ens heu visitat fins ara!

Anuncis

Read Full Post »

Continuem hui amb la ficció que juga amb el concepte d’indentitat digital i bé, quasi que us hauríem de demanar disculpes per avançat, però era parlar d’aquesta o de Tienes un e-mail, així que…

Us parle, doncs, de Gamer, una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler, aquell de la patada tan territorial a 300, que es posa en la pell de Kable, un ex-soldat convertit en Avatar al més pur estil Second Life, però en versió malrotllera. Gràcies a una tecnologia inventada pel dolent dolentíssim de la pel·lícula, Ken Castle, (intepretat per Michael C. Hall, aquí segur reconeixeu de Dexter o Six feet under), uns robotets molt i molt xicotets es claven al cervell de la gent i allò del libre albedrío se’n va pendre pel sac.

Gràcies a açò han sorgit un joc anomenat Society on gent de veritat a qui se li paga un sou se sotmeten als nanorobots i es deixen controlar pels jugadors. Society, però, és una mena de Simms una mica més creepy, això sí, ja que estàs jugant amb gent de carn i ossos. No obstant, l’argument realment temible és el de Slayer un altre joc on presoners condemnats a mort (o això es diu) participen en el que seria una escinificació d’un joc de guerra, amb armes de veritat. Si sobreviuen 30 assalts, se’ls perdona la condemna. A banda d’açò, tenim un grup d’activistes anomenats Humanz,que denuncia les activitats Castle, i el perill per a la societat que suposa l’existència d’una tecnologia capaç de controlar totalment la ment humana. Com que Kable mola més que tots, que ha sobreviscut a 27 enfrontaments i és la pera limonera, l’alliberen i li expliquen la veritat de la vida, que és l’escollit, i que sols ell pot desconectar Matrix. Ai, perdó, això és una altra pel·lícula. Però ja capteu la idea. I és aleshores quan comencen les bufetades.

La pel·lícula, no sé si ha quedat prou clar, no us la recomane gens ni miqueta, però l’he triada per a parlar-vos-se’n perquè sembla curiós om gairebé totes les pel·lícules que giren entorn a la identitat digital presenten unes dosis de mal rotllo i to conspiratori prou elevades, és clar que també cal tenir en compte que un dels trets principals de la ciència ficció és la tendència al dramatisme. També thrillers prou recents, com per exemple la saga de El cas Bourne, aposten per intensificar la sensació de perill d’una connexió entre persona i ordinador (i per extensió, xarxa), en tant que aquesta limita la independència de l’ésser humà (Qui no ha sentit allò de: “A les 15.23 ha utilitzat la targeta de crèdit al Tesco per comprar-se una empanadilla!” “SÍ!!! El tenim!!”).

Tot i que potser altres gèneres podrien començar a explotar el tema de la identitat digital des d’altres perspectives, més quotidianes. L’anunci que Aaron Sorkin, el célebre guionista de la sèrie The west wing, de què pretenia fer una pel·lícula basada en en la vida dels inventors de la xarxa social Facebook va provocar una reacció col·lectiva a mig camí entre la riallada i el però què diu este home!. No sabem com resultarà aquest experiment, però el cas és que a gairebé moltes de les sèries actuals, els protagonistes ja fan referències a les seues pàgines de Facebook o MySpace i això reflexa amb quina normalitat aquestes noves formes de comunicació i relació estan essent assumides per bona part de la societat, independement de si particularment es parcipa en elles o no. Però no és un element primordial en l’argument, i potser no podria ser-ho mai a un gènere lleuger, de comèdia o dramèdia: fa 10 anys, a Tienes un e-mail, Meg Ryan i Tom Hanks tenien l’oportunitat de mantenir el misteri de qui era l’altre mentre s’enamoraven via a xat. Hui s’haurien vist els perfils al Facebook, s’hauria trencat la magia i la històra d’amor hauria acabat aquí.

Potser sols la ciència ficció i totes les variants del cinema d’intriga poden crear conflictes realment interessants respecte a aquests elements. En tot cas, estarem atents.

In Sorkin we trust.

Read Full Post »

Ben bé es pot dir que la indústria cinematogràfica és la que més partit li treu als avanços científics o tecnològics, i no solament en aspectes formals com els efectes visuals o sonors: el treball dels homes de ciència sempre ha servit d’inspiració als apassionats de contar històries (o de fer diners, tot s’ha de dir). Saber tota la informació que el nostre ADN podia donar amb una sola goteta de sang va alterar el concepte de narració policíaca fins arribar a l’aclamada sèrie CSI; des que van començar a fer-se públics els efectes del canvi climàtic no ens han faltat pel·lícules on una ona gegant s’empassa Nova York i què dir de la tanda de films que hi ha sobre naus especials, extraterrestes o no, que arriben a la terra amb unes tecnologies que avui encara, any 2010, encara no són possibles. La xarxa, com no, també havia d’esdevenir tard o d’hora protagonista del gènere de la ciència ficció.

I com que quan més s’espante el pobre espectador millor, una de les primeres pel·lícules que es van fer sobre el tema va ser precissament sobre la suplantació o robatori d’identitat: La xarxa (The net), 1995. Una Sandra Bullock pre-Mientas Dormías era Angela Bennet, una informàtica d’una companyia de Software que a penes mantenia contacte amb el món real per altra via que no fóra internet: els seus veïns pràcticament no l’han vista, i sols uns quants companys de feina la podrien reconéixer.

Tot es complica quan l’Angela i un altre company de feina descobreixen dins d’un videojoc una porta d’accés a un programa anomenat Gamekeeper, que s’estava instal·lant a les bases de govern i enclavats militars arreu del món. L’Angela hi fa una còpia, per allò de fer avançar la pel·lícula, i l’altra, com no, es destruïda en un accident. Un grup terrorista, els Pretorians, comença a perseguir-la per a fer-se amb la còpia (i amb el domini del món) i la primera mesura que prenen és agafar totes les dades que hi ha sobre ella a la xarxa i donar-li-les a altra persona. I és clar, com que l’Angela era una anti-social, cap veí ni persona a menys de 10 quilòmetres a la rodona pot confirmar qui és.

A més a més, quan ella es fa amb el nom i el número de seguretat social de una tal Ruth Marx, els Pretorians introdueïxen una fitxa policial d’ella on l’acusen de tot l’acusable i com aquell que diu el món se li posa en contra.
No és una pel·lícula brillant, però si prou angoixosa i sens dubte interessant perquè reflexa la por i inseguretat que la xarxa despertava entre els no entessos tan sols fa quinze anys. Probablement, ara ens semblaria una pel·lícula un poc exagerada, ja que la Xarxa 2.0 ha canviat la manera de percebre els usos d’internet. Com ja hem comentat diverses vegades per aquí, ara fins i tot ens en refiem massa i “soltem” les nostres dades fins i tot fotografies a la xarxa amb certa lleugeresa. No obstant això, encara hui continua eixe temor a la invasió de la intimitat per mitjà de la xarxa, ja es tracten dels secrets personals, dels d’un estat o d’una empresa. Aqueixa por ha estat ben explotada pel cinema: anterior a l’exemple que hem vist, l’any 1983 s’estrenava War games, on un jove confonia un sistema d’operacions militars amb un video-joc, i quasi s’encetava així la III Guerra Mundial.

A Identitat Digital us anirem comentant altres exemples en què la ciència-ficció ens mostra les idees i reaccions de les persones davant les noves tecnologies. Manteniu-se connectats!

(I feliç any nou!)

Read Full Post »

Estos dies estem sentint moltes vegades el terme avatar, degut -principalment- a la nova pel·lícula de James Cameron, el director de l’arxi-coneguda Titanic.

Avatar de Habbo HotelEl terme avatar té vàries acepcions. Tot i que la majoria de nosaltres probablement l’associem a una forma d’identitat digital, l’arrel de la paraula avatar neix en la religió hindú. En aquesta religió, es coneix com avatar les diferents reencarnacions del déu Vishnú. Wikipedia també apunta que en algunes ocasions s’ha parlat de Jesucrist com un avatar de Déu.

Entenent açò, no és difícil entendre perquè en l’actualitat s’entén per avatar una “representació gràfica, generalment humana, que s’associa a un usuari per a la seua identificació en Internet”. Normalment són fotografies, dibuixos o representacions en tres dimensions de figures humanes. Així, és probable que tots recordeu que, a l’inici del videojoc Sims el jugador haguera de crear un avatar, una representació gràfica d’algun personatge, i afegir-li ulls, boca, pentinat, etc. Molts dels usuaris d’aquest joc acostumen a fer representacions, avatars, dels membres de la seua família o d’amics o coneguts seus, és a dir, representacions de personatges de la vida real.

Fa uns dies Jessica va parlar de Second Life, el un videojoc en línia molt popular on diferents avatars interactuen entre ells. Aquest programa permet a l’usuari crear un avatar que els representa dins el joc, per tal de tenir una segona vida, com el seu nom indica: posseir terres, construir, conéixer altres avatars, mantindre relacions, diàlegs i fins i tot sexe amb ells. A Espanya està guanyant popularitat, i fins i tot Gaspar Llamazares, d’IU, té un avatar propi.

D’altra banda, també trobem algunes xarxes socials on hi ha avatars. Habbo Hotel és una d’elles. A aquesta xarxa social l’usuari crea un avatar amb unes determinades característiques i es mou per un hotel, on hi ha diferents sales de xat. L’usuari pot agafar objectes, tenir mascotes, etc. I parlar amb altres usuaris mitjançant els seus avatars, que els representen dins el joc. És gratuït però per a tindre funcions addicionals cal pagar una quota.Avatar de Gaspar Llamazares a Second Life

Pel que sembla, cada cop es fa més evident que les persones estem, d’alguna manera, “multiplicant” les nostres vides amb totes les identitats digitals que ens podem crear a la xarxa. La nostra interacció, tot i que no siga física, amb altres persones mitjançant mons virtuals es cada dia més més habitual; el que fa que les relacions entre persones hagen canviat tant en els últims anys. De fet, hui en dia, poques persones -especialment les més joves- podem concebre una vida sense telèfon mòbil i sense internet; cosa que probablement ens ocorrerà en un futur, quan no puguem concebre les nostres vides sense les xarxes socials i sense les nostres “identitats digitals”.

Read Full Post »

“Quan Alícia (d’Alícia en el país de les meravelles”) travessa el mirall, es troba a si mateixa representada en un espai virtual que està ple de metàfores i referents del món real, però que de manera arbitrària es comporten de formes diferents. Nosaltres hem travessat el cristall amb Alícia per a convertir-nos en entitats digitals amb vides paral•leles. Encara que mai hem abandonat del tot el costat real, ens trobem representats virtualment com individus de maneres tan simples com un nom d’usuari (nikcname) en una sala de xat o tan complexes com un avatar tridimensional en Second Life”.

Aquestes paraules són de Paula Liliana Rodríguez, especialista en disseny multimèdia, durant la seua ponència al Festival Internacional de la Imatge a Colòmbia. I és que els jocs virtuals com l’esmentat, Second Life, encara que semble un autèntic guió d’una pel•lícula futurista, existeix avui en dia. Es tracta d’un món paral•lel i virtual on podem transformar-nos en un personatge, qualsevol que vulguem. Un món 3D amb el nostre propi avatar, que ens permet conèixer gent i interactuar mitjançant text i veu amb moltes altres persones que busquen el mateix.

Sens dubte, la presència d’un univers virtual és cada cop més generalitzada i prova d’això és les comunitats com Facebook, Flickr, Blogger… que, com ja hem comentat a aquest blog, augmenten de manera vertiginosa fins arribar a l’extrem de plantejar que qui no és present a les xarxes socials simplement és perquè no existeix. De fet, l’especialista en el tema Paula Liliana ja deia que la possibilitat de tenir un  cos sense cap tipus de limitació és molt atractiva pel que a hores d’ara algunes persones viuen la major part del tems dins la seua virtualitat. Ella mateixa assenyalava alguns casos com la d’uns joves del barri d’ Akihabara a Tòquio no eixien de les seues cases i demanaven a casa tot el que necessitaven per alimentar el seu cos.

És clar que aquests casos són els extrems d’aquest fenomen social però tampoc ens hauria de resultar tan escabellat ja que molts usuaris construeixen una identitat fictícia a la xarxa: una dona es fa passar per un home o a la inversa, menteixen sobre la seua edat… Per això, cal que reflexionem per un moment sobre si actualment ja vivim a l’altre costat del mirall d’Alícia o en un futur proper podríem parlar clarament de dues realitats ben diferenciades, la real i la virtual.

Read Full Post »

Si ara mateix et digueren que una empresa d’alta tecnologia t’ha posat un investigador al darrere, el més probable és que t’entre el riure. Després ja probablement t’espantaràs i cridaràs a ta mare i als GEOS -en eixe ordre- però la primera reacció serà la rialla incrèdula: a mi?, què m’han d’investigar a mi?

En aquest blog hem parlat diversos cops de com tots els moviments que fem a la xarxa queden “enregistrats” mitjançant aplicacions informàtiques com les cookies, i són susceptibles de ser emmagatzemats per grans empreses i institucions, cada cop més interessades en disposar d’aquest tipus de dades. Aquest interès té un origen fàcilment d’esbrinar; és, clarament, comercial. No obstant, podríem dir que cada cop més, aquestes tendències estan deixant de ser una original o espavilada estratègia de marqueting, i esdevenint una autèntica necessitat per al món comercial.

Malgrat la seua omnipresència als mitjans actualment, resulta més que discutible l’utilització del terme “crisi econòmica” per a referir-se a què General Motors està fent menys diners que altres anys, o que els brokers de Down Street ho estan passant molt malament, pobres, sense diners per pagar-se els 4 Ferraris. No obstant, se’m permetrà, espere, utilitzar la paraula en el seu sentit de canvi, de gir dràstic, per referir-me a la situació en què, efectivament, es troba aquest sistema econòmic basat en el consum, sobretot pel que a la publicitat, a l’atreure a nous clients: actualment, els mercats estan saturats. D’una banda, la publicitat a la nostra vida és un fet tan assimilat que per ella mateixa ja no fa efecte; almenys, no l’efecte esperat: la compra immediata, s’entén. D’altra banda, ara tothom té un iPod o dos o tres, un cotxe mínim per família (per no dir per cap) i DVD, i càmera de fotos i mòbil d’ultimíssima generació. Ja poca cosa més es pot absorbir. Aquest fet està comportant que, com deien, les grans empresses estiguen apostant per tècniques d’especialització pel que fa al client: qui és?, què vol?, com puc fer que s’adone de què sóc jo el que li ho pot proporcionar?

Com explica Stephen Baker, periodista nord-americà que fins recentment escrivia a la revista d’informació econòmica BusinessWeek, la idea és que “un madrileny que llegeix un article sobre París i consulta els preus sobre un vi tint de Burdeus tindrà més possibilitats que la resta, segons raona un programa automatitzat, de fer click a un anunci d’Air France. Així que li’n posen un mentre navega per la xarxa.” Les empresses cada cop basen més les seus estratègies en aquestes deduccions.

Baker va escriure un reportatge publicat fa dues setmanes a El País, Ens vigilen, que ha inspirat el tema d’esta entrada. Ell és l’autor de Els Numerati, un llibre que explica el sorgiment de companyies formades per gent especialitzada en matemàtiques i en interpretació da dades, que es dediquen a recollir i interpretar en base a les activitats dels usuaris a la xarxa, per tal de poder definir patrons de conducta dels usuaris. Baker ho explica així:
Cada dia produim moltíssimes dades senzillament pel fet de viure al món modern. entrem a pàgines web, canviem de canal, passem per peatges, comprem amb targetes de crèdit, i cridem pel mòbil. Ara, en una de les iniciatives més gran del segle XXI, un intel·ligent grup de matemàtics i científics de la informàtica està començant a passar pel tamís totes aquestes dades per tal de disseccionar-nos i dibuixar els nostres passos al mapa. El seu objectiu? Manipular el nostre comportament – el que comprem, el que votem – sense que ens n’adonem.

Tot plegat sona tremendament conspirador i danbrownesc, però no ho és tant. Cataphora és una empresa que s’anuncia com “l’empresa lider proveïdora de models de conducta basats en recerca i control de dades.” A la seua plana web, expliquen clarament que durant huit anys, hem ajuntat emprentes digitals deixades per individus i organitzacions durant el transcurs de la seua vida quotidiana. Hem utilizat aquestes petjades per ajudar els nostres clients(investigadors, agents de recursos humans, de seguretat i educació, entre d’altres) a entendre les accions dels seus empleats, per així mitigar conseqüències perilloses ocasionals.

Poca broma, amb aquestos.

Tot açò fa pensar que, en algun moment no massa llunyà, es pendrà alguna mesura legislativa per part dels governs per tal de protegir aquestes dadesi evitar així que les empreses i institucions en fagen un ús despropocionat i il·legítim. Com sempre, la realitat avança molt més ràpidament que les lleis. No obstant, des d’aquí us volem proposar una qüestió més profunda, més filosòfica, si voleu dir-li així.

Friederich Nietzsche afirmava que el llenguatge era la ferramenta que els humans havíem construit per tant de controlar una realitat que se’ns presentava adversa: amb l’establiment de noms arbitraris, ens sentim més en control de la situació. Tota tecnologia que l’home ha anat ideant i perfeccionant des d’aleshores ha tingut exactament el mateix objectiu: controlar allò a altre i, en un última instància, als altres. No obstant, fins a quin punt pensem dur aquesta ànsia definitòria, perfiladora, controladora? Tan terrible seria deixar més espai a allò inesperat, a la sorpresa o senzillament, a la intimitat? No penseu que tenim cert dret a fer un poc, com aquell que diu, el que ens dóna la gana, sense que passe a formar part d’una complicada equació, la solució de la qual li comportarà una pujada de vendes a X empresa?

Ens agradaria moltíssim escoltar les vostres opinions i us convidem a fer-ho, però ja sabeu: aneu amb compte. Que ens vigilen.

Read Full Post »

Hui tractarem el tema dels delictes relacionats amb la suplantació de la identitat digital, tot centrant-nos en el phishing.

El phishing és una pràctica delictiva, cada cop més extesa, comesa pels “phishers“: autèntics peixcaters d’internautes ingenus que faciliten informació personal i confidencial a pàgines fraudulentes sense saber-ho. El phisher es fa passar per una persona o empresa de confiança (normalment un banc, una caixa d’estalvis, una asseguradora, etc.) per a apropiar-se del nom d’usuari i de la contrasenya dels internautes que hi accedeixen a la pàgina, per poder entrar al seu compte i obtenir dades relacionades, en la majoria dels casos, amb el número secret del compte bancari dels clients i coses per l’estil. Així, es tracta d’una autèntica ciberestafa, atès que la manera que té el phisher de caçar víctimes és mitjançant el correu electrònic o les pàgines de comunicació instantània, tipus xat o msn messenger.

Cal anar amb molt de compte perquè moltes pàgines i correus que rebem són peligrosos en aquest aspecte i quasi ni ens assabentem. Per exemple, quants de vosaltres heu fet ús de pàgines com “quienteadmite.com” o “noadmitido.com“? Deuríeu saber que aquestes pàgines son pàgines de frau. Tot i que servixen per a que l’usuari conega qui l’ha eliminat del messenger, en realitat el que fan és captar la contrassenya del correu electrònic d’aquells que en fan ús d’ella. Són pàgines-phisher. A més a més, també s’està popularitzant el phishing a les xarxes socials: els hàckers s’endinsen en els comptes d’usuaris de les xarxes per tal d’aconseguir informació sobre la seua situació econòmica, a quin banc pertanyen, etc. per tal de perfeccionar una estafa personalitzada. Per exemple, si a algun comentari teu dius que ets client del Banc X, el phisher podrà enviar-te al teu correu electrònic un correu-phishing provinent, en apariència, del Banc X de què tu ets client.

Així, es recomana comprovar ben acuradament que la pàgina que estem visitant és l’oficial de l’empresa amb què volem contactar, abans de donar cap dada nostra. Per exemple, hi ha el cas que moltes pàgines-fisher tenen la url amb el següent format: www.nomdelteubanc.com.exemple.com, la qual podria confondre a qualsevol usuari de la xarxa si no es fixa bé.

Al següent video podeu veure una explicació prou didàctica sobre el phising i el pharming, del qual parlem pròximament. Bon pont!

Read Full Post »

Older Posts »