És el torn de la ciència-ficció!

Ben bé es pot dir que la indústria cinematogràfica és la que més partit li treu als avanços científics o tecnològics, i no solament en aspectes formals com els efectes visuals o sonors: el treball dels homes de ciència sempre ha servit d’inspiració als apassionats de contar històries (o de fer diners, tot s’ha de dir). Saber tota la informació que el nostre ADN podia donar amb una sola goteta de sang va alterar el concepte de narració policíaca fins arribar a l’aclamada sèrie CSI; des que van començar a fer-se públics els efectes del canvi climàtic no ens han faltat pel·lícules on una ona gegant s’empassa Nova York i què dir de la tanda de films que hi ha sobre naus especials, extraterrestes o no, que arriben a la terra amb unes tecnologies que avui encara, any 2010, encara no són possibles. La xarxa, com no, també havia d’esdevenir tard o d’hora protagonista del gènere de la ciència ficció.

I com que quan més s’espante el pobre espectador millor, una de les primeres pel·lícules que es van fer sobre el tema va ser precissament sobre la suplantació o robatori d’identitat: La xarxa (The net), 1995. Una Sandra Bullock pre-Mientas Dormías era Angela Bennet, una informàtica d’una companyia de Software que a penes mantenia contacte amb el món real per altra via que no fóra internet: els seus veïns pràcticament no l’han vista, i sols uns quants companys de feina la podrien reconéixer.

Tot es complica quan l’Angela i un altre company de feina descobreixen dins d’un videojoc una porta d’accés a un programa anomenat Gamekeeper, que s’estava instal·lant a les bases de govern i enclavats militars arreu del món. L’Angela hi fa una còpia, per allò de fer avançar la pel·lícula, i l’altra, com no, es destruïda en un accident. Un grup terrorista, els Pretorians, comença a perseguir-la per a fer-se amb la còpia (i amb el domini del món) i la primera mesura que prenen és agafar totes les dades que hi ha sobre ella a la xarxa i donar-li-les a altra persona. I és clar, com que l’Angela era una anti-social, cap veí ni persona a menys de 10 quilòmetres a la rodona pot confirmar qui és.

A més a més, quan ella es fa amb el nom i el número de seguretat social de una tal Ruth Marx, els Pretorians introdueïxen una fitxa policial d’ella on l’acusen de tot l’acusable i com aquell que diu el món se li posa en contra.
No és una pel·lícula brillant, però si prou angoixosa i sens dubte interessant perquè reflexa la por i inseguretat que la xarxa despertava entre els no entessos tan sols fa quinze anys. Probablement, ara ens semblaria una pel·lícula un poc exagerada, ja que la Xarxa 2.0 ha canviat la manera de percebre els usos d’internet. Com ja hem comentat diverses vegades per aquí, ara fins i tot ens en refiem massa i “soltem” les nostres dades fins i tot fotografies a la xarxa amb certa lleugeresa. No obstant això, encara hui continua eixe temor a la invasió de la intimitat per mitjà de la xarxa, ja es tracten dels secrets personals, dels d’un estat o d’una empresa. Aqueixa por ha estat ben explotada pel cinema: anterior a l’exemple que hem vist, l’any 1983 s’estrenava War games, on un jove confonia un sistema d’operacions militars amb un video-joc, i quasi s’encetava així la III Guerra Mundial.

A Identitat Digital us anirem comentant altres exemples en què la ciència-ficció ens mostra les idees i reaccions de les persones davant les noves tecnologies. Manteniu-se connectats!

(I feliç any nou!)